CANDILEJAS
Chaplin,
també entenies el camí,
la vellesa, la decrepitud.
Candilejas.
Un amor jove et passa pel davant,
inesperat, ja,
escolta les teves bromes amargues
de pallassso desmenjat,
sap que la folga verbal
amaga un cor privat d’estimació
i l’enamora el propi tu
que jeu al rebost de tendresa,
aquell amor adolescent, tan net de culpa,
que tu també vares conèixer
i et sedueix,
perquè l’enyora tot un viure de fretura.
I ara arriba
tu que has après a fer riure.
Però no, Calbero, saps que no pot ser,
la noia s’enganya,
hi veus compassió en aquella mirada tenyida d’amor,
tu ho saps i li ho dius,
ella no s’ho creu, t’estima pel què ets,
no entén la realitat sense futur.
Però tu saps que arriba massa tard,
trencaria el compàs natural,
no et cal mirall, ho saps prou bé,
deixar que el corrent s’endugués la fulla del teu cor
fins allà on pugui
traïria una consciència verge.
És així, Calbero, digues-li que no l’estimes
i plora en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada