ART JOVE

Per Berta Baliu

L’obra d’art neix i en ella intervenen
els nostres pensaments i reflexions, i en la plasmació li donem vida alhora...

CONSTRUINT EL JO
L’ésser humà ha de construir-se com a ésser pensant que pren consciència de si mateix, de manera que organitza i estructura la seva identitat. D’aquesta manera ens posicionem davant dels altres i les seves realitats. Limitacions del cos És important també tenir en compte que el subjecte és una variable dependent i l’ambient en què es troba és una variable independent. L’ésser humà depèn de la informació, de les relacions i reaccions que la societat en la qual viu emet sobre ell.
Podríem dir que dins la societat en què vivim, les persones no decidim la nostra pròpia personalitat, sinó que som una suma de diferents factors influents. Les persones passem gran part de la nostra existència buscant el nostre jo, per tal de fer-la cada cop més forta i poder-li donar més sentit. Siguem petits, grans, prims, grassos, alts, baixos, guapos, lletjos, tontos, llestos, d’aquí, d’allà... No hem d’oblidar que tots tenim el nostre propi pensament, caràcter i aspecte; però en el fons tots som
IGUALS.
Estem formats pel mateix: per cèl•lules. La unitat més petita de l’organisme humà i denominadora comuna de totes les formes de vida: els organismes més simples, com les bactèries, estan constituïts per una sola cèl•lula que desenvolupa una vida independent, mentre que el nostre cos, en canvi, està format per milers de milions de cèl•lules que funcionen de manera coordinada. D’això no en som conscients i ens deixem endur pel cabal fort de les ideologies, tendències i modes que nosaltres mateixos creem. La roba ens serveix com a excusa de presentació del nostra propi cos i ment, el nostre reflex; però a la vegada és la màscara, la manera d’amagar allò que realment som: carn, greix, músculs, tendons, ossos, vèrtebres, cartílags, nervis, venes, artèries, alvèols, tràquea, pulmons, fetge, estómac, pàncrees, intestins, ronyons, esperma, òvuls...

Connexions íntimes

Per A.R.as
L’art nascut de la intimitat més arrelada i lliure, conformat per petits universos de gran personalitat i vida, farcit de matisos simbolistes, va configurar dues exposicions que s’ubicaren a l’espai d’art del Centre Cívic de les Cotxeres de Sants.
En primer lloc, l’exposició retrospectiva de Miquel Cabanes Alibau, amb el lema “antologia íntima”, es tractava d’un retrobament amb aquest magnànim artista, rendint-li alhora un homenatge i un reconeixement pòstum a la seva obra, i en especial a la que va crear en els seus últims deu anys, període que va estar marcat per un empitjorament del seu estat físic i que denotà en ella una percepció deformada de la realitat, en la que l’artista deia “Veig l’espai imprecís i estrafet. Estic obligat a fer les coses tortes”. Nascut a Sants l’any 1916, es va haver de traslladar des de molt jove a San Cugat del Vallès, on es va establir i va viure fins a la seva mort, deixant- nos un llegat artístic tan plàstic com poètic, que va començar als catorze anys i que molts santsencs desconeixíem, malgrat que
li lliuraren nombrosos premis.
La família va ser qui es va encarregar d’adequar la sala d’exposicions, i amb molta originalitat, va mostrar les creacions de l’artista en una instal•lació que penjava del sostre enmig de l’espai. I petits dibuixos a tinta xina, o aiguades, o a llapis de plom, carbó o pastel, de siluetes contornejades a la semblança d’una figura humana, nascuts de la inspiració i que sintetitzaven els temes més universals, es protegien entre dues fulles, una de fusta i l’altra de metacrilat transparent, mantenint-se enlairats a l’altura dels ulls, per ser vistos amb facilitat. De caire afable i simpàtic, cada un d’ells s’acompanyava d’uns versos als quals feien referència. A la inauguració, va presentar l’acte l’Albert Torras, periodista i escriptor, i van intervenir a més de la família i de representants institucionals, en Ramon Casalé i Soler, museòleg, historiador i crític d’art, i Núria Feliu, que va fer una lectura d’alguns poemes de l’autor. Gràcies a tots ells, vam poder aprofundir i conèixer un home modest i de gran creativitat.
L’altra mostra fou la de la jove artista Hanamaro Chaki, mereixedora del segon premi d’art jove de Cotxeres – Casinet al 2009, que presentà part de la seva obra guanyadora combinada amb les seves més recents creacions, que mantenien un fil conductor de concepció artística, però no de format. Si en un principi eren els animals els que adoptaven postures i rols humans, amb figures esveltes i molt estilitzades, de gran format, ara ho feien unes masses nebuloses que es presentaven en la cara frontal d’uns petits quadres en forma de cub. Tot el seu conjunt era d’un tractament fi i delicat, d’aire senzill, no exempt d’energia i de colors suaus, que expel•lien un perfum candorós, càlid i imaginatiu i molt poètic on fluïen un ampli ventall d’emocions que connectaven amb la pau i l’amor i que, a la vegada,
transmetien una gran serenor per tot l’ambient.

Una vida de lluita i d'il·lusions

Per Anna Ròdà
Els seguidors de l’art i amants de la cultura santsenca troben a faltar en el seu dia a dia l’artista i veïna Lluïsa Franch i Plensa, donat el seu recent traspàs, produït el passat 30 d’agost, per tot el seu tarannà de lluita social, emprenedor i artístic que sempre havia mantingut en el seu estimat barri de Sants. Filla d’una família de serrallers que inicià el seu avi a l’any 1841, des de molt jove combinà
l'ofici amb tot l’après enl’escola d’art Massana. Començà a expressar-se plàsticament
creant escultures en ferro que la col•locaren en un lloc rellevant i va començar a ser molt valorada per la tècnica emprada i per la seva condició de dona, cosa
per la qual va lluitar tota la seva vida: l’any 2007 va recollir el premi del reconeixement personal en el sopar anual del Districte de Sants-Montjuïc.
La passió que sentia pel seu treball comportà la fundació de l’Associació d’escultors de Catalunya, de la que va ser-ne presidenta durant uns quants anys.
Però les seves creacions hagueren de fer un gir expressiu, en declarar-se-li una desconeguda malaltia que poc a poc la va obligar a canviar la forja i el martell pels pinzells.
No obstant, tota la seva trajectòria artística es va basar en la recerca continuada d’una nova figuració. El ferro esdevenia dúctil i càlid i les idees les plasmava en formes de poc gruix, amb un predomini de les corbes, que ajuntava unes amb les altres donant-li un sentit figuratiu, on buits i plens conjugaven en un gran equilibri airós farcit de volum i força, característiques que gaudien, tanmateix, les seves pintures, que s’enriquien per la recerca constant de la superposició de capes de tonalitats vives i alhora transparents on els colors reflectien llum i vida pròpia.
A més ens ha deixat teles molt originals on papers i plàstics esdevenen el material pictòric, configurant composicions molt interessants. El seu art, que mai va deixar, va ser un dia un gran descobriment per a molts veïns i veïnes, ja que la majoria del barri la coneixia per ser la capdavantera del Col•lectiu d’Artistes de Sants, una tasca que va fer durant vint-i-cinc anys. Abans de la seva fundació havia estat una veïna que havia deixat el seu crit i pinzellada en moltes pancartes reivindicatives per tal de poder aconseguir que les fàbriques i les cotxeres de tramvies en desús fossin equipaments socials pel barri i que en ells estiguessin presents l’art, la cultura i la justícia per a una convivència millor.
Els seus somnis, avui convertits en realitat, és quelcom més per a tots aquells que la conegueren i caminaren plegats compartint lluites, il•lusions i creativitat: el seu record sempre estarà present en ells i en la memòria santsenca per tota la feina feta als seus amics i pels barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Lluïsa, et recordarem sempre.

S'entreguen els Jocs Florals


El 16 de setembre es van entregar els Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, recuperats després de molts anys de no celebrar-se. S’havien establert quatre categories. Per una banda, hi havia el premi Jacint Laporta al millor treball en prosa d’investigació sobre els barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que en aquesta ocasió va quedar desert. “La qualitat dels treballs presentats no satisfeia la voluntat del premi”, va explicar el secretari. L’Englantina d’or la va guanyar Imma Fusté per “Un brindis per Catalunya”; la Viola d’argent i d’or va ser el premi que es va endur Eva Moreno amb “Hora baixa”; i, finalment, la Flor natural la va guanyar Salvador Sunyer amb “Tu que et lleves a l’alba com l'estrella”.
En l’entrega també hi va participar la Núria Feliu, que va llegir un poema del santsenc Josep Miracle, guanyador dels Jocs Florals de l’any 1920, i la Societat Coral la Floresta, que va fer una petita cantada convidant el públic a entonar Els segadors per cloure l’acte.
Tot i que la data en què es va fer el lliurament d’aquests Jocs Florals pogués sorprendre a algú, Ramon Tort, president de la Federació de Comissions de Carrers de la Festa Major de Sants va explicar: “Els nostres barris organitzaven els Jocs Florals vinculats a les festes majors i un dels primers van ser els de Sants, l’any 1877, i amb un fundador de gran prestigi, Jacint Laporta”. Per això es van entregar entre les festes majors dels tres barris. També va fer referència a la història dels Jocs Florals el mantenidor d’enguany i secretari del jurat, Albert Torras, president de la Societat Coral La Floresta. En el seu discurs va dir que aquest certamen vol “ser porta d’entrada de la poesia als nostres barris, homenatge a la lírica i reconeixement als poetes” que va definir com a “coreògrafs de la paraula”.
“La sala fa goig i demostra que la cultura està ben viva entre tots nosaltres i entre tots els barris”, va comentar Eduard Freixedes, president del Disricte de Sants-Montjuïc. Imma Moraleda, regidora del Districte, va elogiar la reinstauració dels jocs dient que es tracta d’“una iniciativa que històricament tant havia regalat als nostres barris, en un temps segurament molt diferent al que ara vivim, en el qual la cultura s’havia de fer oralment”.
Properament es publicaran les bases per a la convocatòria dels Jocs Florals del 2011.

La Cultura sempre positiva i enriquidora

Per Jordi Falcó
Recordo la sensació de sorpresa quan, ja uns anys, vaig llegir la definició de cultura en una vella edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans que hi havia a casa dels pares. També recordo la raó i necessitat d’anar a les fonts, a les definicions de les paraules. Una discussió sobre el que era o no era cultura havia estat el desencadenant de la petita investigació amb la finalitat de dotar arguments al tema del debat. Les primeres entrades del mot cultura
al diccionari de l’edició electrònica són les mateixes: 1. Acció de cultivar; l’efecte i 2. Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
Aquestes definicions comporten un intrínsec sentit positiu i enriquidor del terme que hauria d’impedir qualsevol utilització malèvola o equívoca del mateix. En l’actualitat, a nivell social i polític, sentim massa vegades declaracions o discursos, de caire xenòfob i racista, en els quals, per treure profit de vells temors ancestrals i atàvics en contra del que ens és desconegut, s’utilitza el concepte cultura per dividir i treure rèdits de curta volada.
Quantes vegades hem escoltat que determinada ètnia o col•lectiu és de tal manera i que la seva cultura els fa ser perillosos per a la nostra manera de viure i, fins i tot, els impedeix la integració? Els homes i dones de cultura, els que cultiven la seva ment com el pagès cultiva la terra i s’esforcen a aprendre i estudiar, saben que els únics adjectius que li senten bé a la paraula Cultura són els que descriuen o classifiquen el camp del coneixement però que sónincompatibles amb els comparatius i superlatius. No hi ha cultures millors o pitjors, senzillament hi ha cultures diferents.

Parlem d'associacions

Per Josep Maria Domingo
La Gran Enciclopèdia Catalana descriu la paraula associació com: “Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per un fi comú”. Més endavant diu: “Les associacions són grups que existeixen per a assolir uns propòsits específics segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu. Sociològicament l’associació és una de les formes cabdals de l’estructuració dels grups humans.”
Amb aquestes dues frases queda ben explicat els fonaments de qualsevol associació: diverses persones s’apleguen i s’organitzen amb un propòsit determinat, intentant que amb ells s’afegeixin altres persones compartint les mateixes inquietuds i aspiracions.
Tornem a la G.E.C. ampliant la definició: “Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l’obtenció d’un fi no lucratiu…” Aquí s’exceptua entre d’altres les cooperatives de consum. I segueix: “Els membres d’una associació –normalment anomenats socis- tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l’associació, que fixen els estatuts de cada associació i que poden ésser legalment exigits.”
Ja hem vist la seva descripció jurídica i formal, però ens quedarem curts si no hi afegim el que realment representen les associacions i el seu teixit al marc dels països catalans, sobretot a les grans ciutats, on la tradició associativa ha estat i continua sent una realitat en tots els àmbits de la societat. Fem una mica d’història: a partir de mitjans del segle XIX comencen a brotar les primeres entitats de tipus associatiu i la gran expansió d’aquestes que la República va representar amb les llibertats que s’instauraren; l’arribada del franquisme i la terrible repressió en tots els àmbits representà un cop molt dur que pràcticament va fer desaparèixer el ric teixit associatiu del nostre país. A partir dels anys 70, i sobretot amb la instauració de governs democràtics, es va produir una gran revifada d’associacions. En aquest context, associacions represaliades pel franquisme van tornar a refundar-se i, paral•lelament se’n crearen de noves.
El panorama associatiu actual és complex i divers; les necessitats de la societat reclamen de forma implícita l’existència d’elements d’ajuda i cooperació, d’intercanvi d’informació, de suport col•lectius amb necessitats específiques, entre d’altres.
Ara tocaria arribar a fer una exposició amb detalls del complex sistema associatiu actual i les xarxes en què es mouen. Això implicarà, potser, un seguit d’articles en els que podrem fer un recorregut amb els tipus d’associacions i la seva situació actual.

Reinventar el somni

De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI
Per Iván Miró

D’on venim...
En molts barris i pobles catalans, des del darrer terç del segle XIX fins a la derrota republicana del 1939, les cooperatives sobretot de consum però també de producció, esdevingueren epicentres de la vida pública obrera. Espais de sociabilitat i ajuda mútua, les inicials institucions de la cooperació no només alleugeriren les penúries de la classe obrera catalana, sinó que significaren una concreció material de la potència per autogovernar
les seves vides. Les cooperatives van ser l’evolució d’aquelles societats de resistència que, a mitjan segle XIX, serviren als i les treballadores per a brindar-se uns als altres una ajuda mútua imprescindible per fer front les penoses condicions d’existència a què els sotmetia el naixent
capitalisme industrial. Aquelles societats primigènies evolucionaren en diferents sentits; l’un, orientat a la conquesta de drets laborals, arrencats al patró a través de la vaga i la lluita de classes; l’altre, dirigit a garantir la supervivència, a partir de les pràctiques quotidianes de la cooperació i el mutualisme. Si qui organitzà el combat fou el sindicat, qui plantejà les alternatives fou la cooperativa. Ambdues eines esdevingueren complementàries a l’hora de millorar les vides de milions de persones.
Pel que fa a les cooperatives obreres, els barris santsencs -amb un origen molt vinculat a la industrialització, representada per l’España Industrial, el Vapor Vell o Can Batlló- foren un dels epicentres del moviment cooperatiu català. Des del 1873, anaren sorgint experiències que forniren els nostres carrers de veritables institucions de la solidaritat: la Formiga Obrera (1885), La Lleialtat Santsenca (1891), la Nova Obrera (1897), la Redemptora (1897), Model del Segle XX (1901), l’Empar de l’Obrer (1905), la Nova Activitat Obrera (1909) o el Benestar de l’Obrer (1914) foren les iniciatives més reeixides, però no les úniques, a l’hora d’implementar l’autogestió proletària als nostres barris. Aquelles cooperatives, en un temps on no existia l’estat
del benestar, mancomunaren la capacitat de consum i treball dels seus associats per autoabastir-se d’aliments, dotar-se de pensions, subsidis d’atur o baixes per malaltia; però també per construir escoles, habitatges, biblioteques i crear gimnasos, corals, grups de teatre o grups excursionistes. Aquelles experiències foren destrossades literalment per la victòria feixista del 1939.
On estem...
Després de la llarga nit franquista, i de l’aniquilació d’aquelles experiències (i de la seva memòria) que permetien pensar la col•lectivitat des de criteris solidaris, s’implantà una democràcia que prometia arribar a la justícia social i la llibertat a través de l’Estat. Avui,
l’hegemonia econòmica, política, cultural és de la dreta; les esquerres institucionals han estat incapaces en set anys de govern de revertir la tendència, i a nivell social ens trobem que, davant d’una crisi que deixa milers de persones sense feina, casa o recursos, no tenim eines col•lectives per plantar-nos i crear alternatives a la situació. No en tenim... o no les recordem?
On anem...

Els nostres barris han estat històricament un bressol d’experiències emancipatòries que han afrontat situacions d’extrema precarietat en condicions materials molt pitjors que les actuals. Ara bé, les condicions polítiques pròpies que cimentaven aquelles iniciatives eren extremadamentsuperiors a les nostres: en capacitat d’autoorganització, vincles comunitaris, projectes cooperatius, autonomia de l’abastiment alimentari, autogestió del treball, compromís i mobilització. La força material i espiritual dels nostres avis i àvies, gent senzilla i treballadora, en comparació amb les actuals energies col•lectives ens els presenta com si fossin superhomes i superdones de la lluita i la supervivència, gegants en sobreposar-se a l’adversitat i a la pobresa. Però no eren superherois, senzillament no estaven sols. Cal, per tant, recuperar la col•lectivitat, i estendre la força que ens dóna la cooperació entre iguals: juntes ho podem tot.
Cal reprendre els camins esborrats en quaranta anys de dictadura: recuperar la memòria. I cal superar la incapacitat a què ens ha postrat la democràcia dels partits polítics: recuperar la força col•lectiva. I, per tant, a nivell local, recolzar el teixit associatiu del barri com a fórmula per encarar un present en conflicte. Tant les fórmules que puguin exercir una nova confrontació amb el poder (centres socials okupats, assemblees de barri, comitès de vaga, mitjans de comunicació alternatius, lluites veïnals per a recuperar espais com Can Batlló), com les que puguin generar unes noves alternatives (cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, de finances ètiques, punts d’informació laborals, etc). I, sobretot, cal pensar noves lluites que puguin sintetitzar els bagatges cooperatius del passat amb les necessitats actuals de reconstrucció dels vincles comunitaris.
En aquest sentit, la campanya per recuperar l’antiga cooperativa obrera la Lleialtat Santsenca ha de ser un dels objectius d’aquest nou barri cooperatiu que volem reconstruir. Bevent de les ensenyances dels qui l’aixecaren, hem de lluitar perquè el seu propietari actual -l’Ajuntament- el cedeixi al teixit social santsenc per a la seva autogestió. A la Lleialtat del carrer Olzinelles hi hem de fer un espai perquè l’habiti la nova col•lectivitat fraternal que desitgem. Des d’on s’hi projecti amb força la solidaritat i la reivindicació amb els seus usos veïnals; des d’on es plantegin alternatives al model neoliberal i precaritzador amb els seus usos cooperatius; des d’on es difongui amb creativitat els valors socials emancipadors amb els seus usos culturals i populars.
Si entre tots i totes guanyem la Lleialtat, tindrem una poderosa eina col•lectiva per defensar-nos dels temps difícils que ens esperen, i estarem en disposició, també, de transformar el present per plantejar un futur just i alliberador. De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI, haurem reinventat el somni.

Racó poètic


EQUIPATGE

Baguls, maletes,
plenes de certes
veritats a mitges
que ja no em crec,
és el que em queda
del meu viatge.
Camino envers
un destí fràgil,
però imagino
tresors, paraules,
somnis, pintures,
són l’equipatge.
Jugo amb idees
i gronxo fulles
de paper blanc,
jugo amb les teles
per deturar-ne
la breu imatge.
El pas del temps
i els anys que volen
s’enduen l’hora
i vaig fent tard,
sols s’acumulen
al meu bagatge,
les experiències
copegen sempre
la meva ment
i amb les mans velles
faig bastides
d’un nou estatge.

Poema de Llúcia Pujol,

La Taula Intercultural del Secretariat

Arran del Procés de Diagnosi sobre la Participació al Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta (SESHB) que va tenir lloc al llarg de l’any 2008, aquest s’ha proposat reforçar la seva vessant coordinadora, treballant amb les entitats diversos temes de manera continuada (esports, cultura, interculturalitat, sostenibilitat, etc). Aquest és el Pla de Participació del SESHB, el qual s’està duent a terme a partir de la creació i implementació de “taules sectorials/transversals”.
En aquest context, ha nascut laTaula intercultural, per la qual també es va veure important la realització d’un procés de diagnosi, que s’ha materialitzat amb l’estudi “la interculturalitat en el teixit associatiu dels nostres barris –Sants, Hostafrancs i la Bordeta-“. Cal destacar que les dues diagnosis realitzades s’han elaborat de manera participada; i concretament per a la qüestió intercultural, s’ha implicat entitats del SESHB, entitats de fora el SESHB, així com agents del territori; a partir de visites i entrevistes, grups de discussió, un qüestionari i un taller de participació.
Un total de 82 persones de diverses entitats han estat les protagonistes d’aquest estudi, la qual cosa els ha contribuït a apropar-se més al SESHB, establir relacions entre elles, debatre entorn la interculturalitat, conèixer-se, etc.
Al SESHB li ha permès partir de la realitat del territori, ja que ha indagat quines nacionalitats hi ha presents al territori, en quina mesura, quines entitats de persones immigrades i gitanes han constituït, s’hi ha apropat, les ha entrevistat i animat a participar en el procés, esbrinant els seus interessos i tarannà, estudiar les relacions i treball intercultural existent, etc. i detectar les línies d’acció que calia traçar per a la implementació de la Taula intercultural.
La Taula és un espai de coordinació d’entitats, el qual estableix relacions entre les entitats i desenvolupa accions conjuntes des de i per a la interculturalitat. És un espai de refl exió sobre el fet migratori i la interculturalitat, que contribueix a una major coneixença, relació i treball en xarxa, un espai de participació real i de proposta, que ja ha impulsat diversos projectes i n’impulsarà moltíssims més: cine-fòrums, festes interculturals, mostres audiovisuals, seminaris entorn el tracte de la immigració als mitjans de comunicació, programes de ràdio, festivals de diversitat, xerrades, debats i conferències, exposicions, etc.
Aquesta Taula, doncs, ha nascut amb molta empenta i il•lusió, i actualment la constituïxen més d’una trentena d’entitats de diverses tipologies, amb persones de diverses nacionalitats, edats, maneres de treballar, punts de vista, etc.
Ens permet enriquir-se mútuament pel fet d’intercanviar, de sumar – recursos, esforços, coneixement...- , de conèixer-se, de treballar des de diferents punts de vista, maneres de fer, de fer conscient les diferències i semblances i d’aprendre a conviure entre persones de diferents cultures, etc.
Així, enfortim el teixit associatiu– ja que compartim una valors, un coneixement, esdevenim crítics i construïm, treballem en xarxa, impulsem i creem activitats de qualitat, etc.-, el teixit esdevé més real –perquè representa la diversitat cultural del territori-, així com un model a seguir –és un teixit que aposta per la igualtat i la interacció positiva entre les persones, el respecte i valorització de la diversitat, la cohesió social, dóna una visió positiva de la societat diversa en la que vivim i l’enriqueix, introduint en diferents esferes aquest element avui dia irreversible que és la interculturalitat-.

Cinema japonès, per Pere Díez Gil


El cinema oriental i en concret, el japonès que hem pogut gaudir en cicles de rellevància gràcies en part a la Filmoteca, ens han obert un món que es va iniciar amb la pel•lícula “Rashomón” d’Akira Kurosawa, feta en 1950 i que va ser una revelació per occident.
Per la seva força i originalitat se’n va portar el Lleó d’Or de Venècia i desprès l’Óscar a la millor pel•lícula estrangera. Per a mi va ser a aleshores una pel•lícula bàsica i desprès de tants anys he
volgut veure-la i el “somni” no ha resistit el pas del temps, em va decebre; no així altra pel•lícula d’Akira Kurosawa “Kumonosujo” (el tron de Sang- 1957) basada en el Macbeth de Shakespeare al que uneix la seva potencia i força i la seva agressivitat a un argument que ho requereix, reforçant, fi ns al límit la seva expressivitat i utilitzant la tècnica del teatre Noh.
El resultat es admirable. No he vist l’ultima pel•lícula d’Akira Kurosawa “Madadayo” (No, encara no) feta en 1993. Es un veritable testament de senzillesa, ingeni, serenitat, alegria. un compendi que demostra la seva saviesa i mestria infi nita. Inspirada en la vida del professor Hyakken Uchida i la seva relació amb els alumnes durant molt anys desprès de retirar-se de la docència. la seva humanitat i poesia intensa i senzilla es commovedora.
En aquesta línia de la difícil i heroica importància de la quotidianitat, del dia a dia, de la subtilesa del que es normal, aparentment intranscendent, està la pel•lícula de Yasujiro Ozu “Tokio Monogatari” (Contes de Tokio) feta en 1953. Els personatges humans i intensos, transparents i plens de bondat, manifesten la seva sensibilitat en mig de situacions socials contradictòries i punyents i surt el seu amor, el dolor, la seva harmonia interna i metafísica amb la mateixa intensitat que un oratori o concert de Bach.
Aquesta pel•lícula de Yasujiro Ozu, em va fer reviure un fi lm que estava dintre del meu inconscient i en el record més intens: “La illa nua”, desitjant-la ardentment veure-la de nou. Havia oblidat qui era el seu director. Hi vaig trobar que era de Kaneto Shindo, i va ser feta al 1961. Es una narració sublim sobre els mes grans valors humans, el treball, el sofriment, l’esforç continuat i constant, el patiment, la lluita contra la desesperació... La narració et fa patir junt a la dona que transporta els cubells d’aigua i rega gota a gota les plantes, de la desèrtica i abrupta illa a on viuen, amb l’aigua que ha hagut de portar en barca del continent.
Es un gran poema de la condició humana com ho pot ser l’obra de Balzac. Està feta admirablement, sense estridències, pas a pas, dia a dia, segon a segon, completament “normal”. El temps es contagiat a l’espectador i a l’espai i el dolor i el treball incansable per la supervivència, ho sentim nostre.
Del mateix director (kaneto Shindo) es la pel•lícula “Honno” feta el 1966. En el fi lm el professor perd la seva potencia sexual pels efectes de la bomba atòmica. Com veiem és un director valent, lluitador i reivindicador dels valors humans més autèntics.

Entrevista a Pasqual Iranzo


En Pasqual és el poeta. L’Iranzo és el perruquer. En Pasqual el fi lòsof. L’Iranzo l’empresari. En Pasqual és el veí. L’Iranzo és el famós. En Pasqual és la tradició. L’Iranzo és la novetat. En Pasqual és el seny. L’Iranzo la rauxa. En Pasqual és Sants. L’Iranzo, el món.

Quan va decidir seguir els passos familiars i dedicar-se a la perruqueria?
Vaig néixer al cor d’una família vasco-aragonesa, molt humil i amb tres fi lls. Jo n’era el primogènit, i em seguien dues germanes molt petites. El nostre sustent depenia de que guanyés el pare, que feia de barber. Va establir-se pel seu compte i va adquirir un local a la Carretera de Sants, 445.
Com era el seu pare?
Era, sobretot, un professional. Tenia un gran caràcter, sabia tractar a la gent, un home culte, que sorprenia per la seva forma de ser i d’actuar en un barri obrer. Aviat es va donar a conèixer i incrementà la clientela. Els comerciants del mercat de Collblanc, proper a la barberia, venien a tallar-se els cabells i afaitar-se. El metge, el farmacèutic, els petits comerciants i cacics del barri...
Va començar-hi a col•laborar...
Com que viviem al pis de sobre de la barberia, quan jo acabava de fer els encàrrecs que la mare necessitava a casa, ja que ella estava malalta d’un aneurisme cerebral. També ajudava a les tasques de la llar, i després baixava a la barberia a conversar i preguntar. Sempre preguntava coses als clients, això m’agradava molt.
Va anar a l’escola al barri?
No em van poder escolaritzar. La meva escola era el carrer i la meva universitat, la barberia.
Quan decideix i perquè sortir dels límits naturals d’un barri o una ciutat i anar en recerca d’alguna cosa més?
El clima aquí era molt gris. Veia com els ofi cis i professionals evolucionaven, però la barberia tradicional seguia igual. I Barcelona, llavors, no era com avui. Vaig decidir marxar París.
La meca.

Allí vaig trobar el clima ideal per desenvolupar les meves inquietuds professionals. No era fàcil perquè a França la perruqueria ja estava molt avançada. Els perruquers de tot el món s’hi citaven per assistir als concurs internacionals. L’any 1957 vaig guanyar el segon premi del concurs La Rose d’Or de perruqueria masculina, entre cinc-cents professionals d’arreu del món. Els meus anys a Paris van ser extraordinaris i d’una gran formació personal i professional. Des de llavors vaig saber que el perruquer tradicional havia de convertir-se en un especialista en imatge personal i expressivitat corporal. Ja es parlava llavors de “la perruqueria abans i després de Iranzo”.
Li han pres mai el pel a vostè?
No
A qui recorda haver pentinat amb més il•lusió? I a qui no tornaria a pentinar mai?
Amb il•lusió l’Antoni Tàpies, avui en dia un bon amic meu. Mai he trobat ningú que no vulgui tornar a pentinar.
Existeixen els miracles contra la calvície?
De moment no
Diuen que avui en dia els homes s’arreglen cada cop mes i les dones cada cop menys. I en el cas de la depilació també ......

No és del tot cert. Per respondre’t això m’hi podria passar hores i no treure’n l’entrallat.
A qui voldria canviar el look?
A la majoria dels líders polítics i executius del país. Tots tenen necessitats d’un look que respongui als nous temps. Els falta modernitat a la imatge personal.
S’ha sentit mai sol?
Quan vaig haver de deixar la casa i la barberia i marxar a París. La solitud en el viatge de la vida és una bona companya, però és difícil viure amb ella. Té la capacitat de predisposar-nos a dialogar amb els nostres sentiments.