ART JOVE

Per Berta Baliu

L’obra d’art neix i en ella intervenen
els nostres pensaments i reflexions, i en la plasmació li donem vida alhora...

CONSTRUINT EL JO
L’ésser humà ha de construir-se com a ésser pensant que pren consciència de si mateix, de manera que organitza i estructura la seva identitat. D’aquesta manera ens posicionem davant dels altres i les seves realitats. Limitacions del cos És important també tenir en compte que el subjecte és una variable dependent i l’ambient en què es troba és una variable independent. L’ésser humà depèn de la informació, de les relacions i reaccions que la societat en la qual viu emet sobre ell.
Podríem dir que dins la societat en què vivim, les persones no decidim la nostra pròpia personalitat, sinó que som una suma de diferents factors influents. Les persones passem gran part de la nostra existència buscant el nostre jo, per tal de fer-la cada cop més forta i poder-li donar més sentit. Siguem petits, grans, prims, grassos, alts, baixos, guapos, lletjos, tontos, llestos, d’aquí, d’allà... No hem d’oblidar que tots tenim el nostre propi pensament, caràcter i aspecte; però en el fons tots som
IGUALS.
Estem formats pel mateix: per cèl•lules. La unitat més petita de l’organisme humà i denominadora comuna de totes les formes de vida: els organismes més simples, com les bactèries, estan constituïts per una sola cèl•lula que desenvolupa una vida independent, mentre que el nostre cos, en canvi, està format per milers de milions de cèl•lules que funcionen de manera coordinada. D’això no en som conscients i ens deixem endur pel cabal fort de les ideologies, tendències i modes que nosaltres mateixos creem. La roba ens serveix com a excusa de presentació del nostra propi cos i ment, el nostre reflex; però a la vegada és la màscara, la manera d’amagar allò que realment som: carn, greix, músculs, tendons, ossos, vèrtebres, cartílags, nervis, venes, artèries, alvèols, tràquea, pulmons, fetge, estómac, pàncrees, intestins, ronyons, esperma, òvuls...

Connexions íntimes

Per A.R.as
L’art nascut de la intimitat més arrelada i lliure, conformat per petits universos de gran personalitat i vida, farcit de matisos simbolistes, va configurar dues exposicions que s’ubicaren a l’espai d’art del Centre Cívic de les Cotxeres de Sants.
En primer lloc, l’exposició retrospectiva de Miquel Cabanes Alibau, amb el lema “antologia íntima”, es tractava d’un retrobament amb aquest magnànim artista, rendint-li alhora un homenatge i un reconeixement pòstum a la seva obra, i en especial a la que va crear en els seus últims deu anys, període que va estar marcat per un empitjorament del seu estat físic i que denotà en ella una percepció deformada de la realitat, en la que l’artista deia “Veig l’espai imprecís i estrafet. Estic obligat a fer les coses tortes”. Nascut a Sants l’any 1916, es va haver de traslladar des de molt jove a San Cugat del Vallès, on es va establir i va viure fins a la seva mort, deixant- nos un llegat artístic tan plàstic com poètic, que va començar als catorze anys i que molts santsencs desconeixíem, malgrat que
li lliuraren nombrosos premis.
La família va ser qui es va encarregar d’adequar la sala d’exposicions, i amb molta originalitat, va mostrar les creacions de l’artista en una instal•lació que penjava del sostre enmig de l’espai. I petits dibuixos a tinta xina, o aiguades, o a llapis de plom, carbó o pastel, de siluetes contornejades a la semblança d’una figura humana, nascuts de la inspiració i que sintetitzaven els temes més universals, es protegien entre dues fulles, una de fusta i l’altra de metacrilat transparent, mantenint-se enlairats a l’altura dels ulls, per ser vistos amb facilitat. De caire afable i simpàtic, cada un d’ells s’acompanyava d’uns versos als quals feien referència. A la inauguració, va presentar l’acte l’Albert Torras, periodista i escriptor, i van intervenir a més de la família i de representants institucionals, en Ramon Casalé i Soler, museòleg, historiador i crític d’art, i Núria Feliu, que va fer una lectura d’alguns poemes de l’autor. Gràcies a tots ells, vam poder aprofundir i conèixer un home modest i de gran creativitat.
L’altra mostra fou la de la jove artista Hanamaro Chaki, mereixedora del segon premi d’art jove de Cotxeres – Casinet al 2009, que presentà part de la seva obra guanyadora combinada amb les seves més recents creacions, que mantenien un fil conductor de concepció artística, però no de format. Si en un principi eren els animals els que adoptaven postures i rols humans, amb figures esveltes i molt estilitzades, de gran format, ara ho feien unes masses nebuloses que es presentaven en la cara frontal d’uns petits quadres en forma de cub. Tot el seu conjunt era d’un tractament fi i delicat, d’aire senzill, no exempt d’energia i de colors suaus, que expel•lien un perfum candorós, càlid i imaginatiu i molt poètic on fluïen un ampli ventall d’emocions que connectaven amb la pau i l’amor i que, a la vegada,
transmetien una gran serenor per tot l’ambient.

Una vida de lluita i d'il·lusions

Per Anna Ròdà

Els seguidors de l’art i amants de la cultura santsenca troben a faltar en el seu dia a dia l’artista i veïna Lluïsa Franch i Plensa, donat el seu recent traspàs, produït el passat 30 d’agost, per tot el seu tarannà de lluita social, emprenedor i artístic que sempre havia mantingut en el seu estimat barri de Sants. Filla d’una família de serrallers que inicià el seu avi a l’any 1841, des de molt jove combinà
l'ofici amb tot l’après enl’escola d’art Massana. Començà a expressar-se plàsticament
creant escultures en ferro que la col•locaren en un lloc rellevant i va començar a ser molt valorada per la tècnica emprada i per la seva condició de dona, cosa
per la qual va lluitar tota la seva vida: l’any 2007 va recollir el premi del reconeixement personal en el sopar anual del Districte de Sants-Montjuïc.
La passió que sentia pel seu treball comportà la fundació de l’Associació d’escultors de Catalunya, de la que va ser-ne presidenta durant uns quants anys.
Però les seves creacions hagueren de fer un gir expressiu, en declarar-se-li una desconeguda malaltia que poc a poc la va obligar a canviar la forja i el martell pels pinzells.
No obstant, tota la seva trajectòria artística es va basar en la recerca continuada d’una nova figuració. El ferro esdevenia dúctil i càlid i les idees les plasmava en formes de poc gruix, amb un predomini de les corbes, que ajuntava unes amb les altres donant-li un sentit figuratiu, on buits i plens conjugaven en un gran equilibri airós farcit de volum i força, característiques que gaudien, tanmateix, les seves pintures, que s’enriquien per la recerca constant de la superposició de capes de tonalitats vives i alhora transparents on els colors reflectien llum i vida pròpia.
A més ens ha deixat teles molt originals on papers i plàstics esdevenen el material pictòric, configurant composicions molt interessants. El seu art, que mai va deixar, va ser un dia un gran descobriment per a molts veïns i veïnes, ja que la majoria del barri la coneixia per ser la capdavantera del Col•lectiu d’Artistes de Sants, una tasca que va fer durant vint-i-cinc anys. Abans de la seva fundació havia estat una veïna que havia deixat el seu crit i pinzellada en moltes pancartes reivindicatives per tal de poder aconseguir que les fàbriques i les cotxeres de tramvies en desús fossin equipaments socials pel barri i que en ells estiguessin presents l’art, la cultura i la justícia per a una convivència millor.
Els seus somnis, avui convertits en realitat, és quelcom més per a tots aquells que la conegueren i caminaren plegats compartint lluites, il•lusions i creativitat: el seu record sempre estarà present en ells i en la memòria santsenca per tota la feina feta als seus amics i pels barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Lluïsa, et recordarem sempre.

S'entreguen els Jocs Florals

El 16 de setembre es van entregar els Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, recuperats després de molts anys de no celebrar-se. S’havien establert quatre categories. Per una banda, hi havia el premi Jacint Laporta al millor treball en prosa d’investigació sobre els barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que en aquesta ocasió va quedar desert. “La qualitat dels treballs presentats no satisfeia la voluntat del premi”, va explicar el secretari. L’Englantina d’or la va guanyar Imma Fusté per “Un brindis per Catalunya”; la Viola d’argent i d’or va ser el premi que es va endur Eva Moreno amb “Hora baixa”; i, finalment, la Flor natural la va guanyar Salvador Sunyer amb “Tu que et lleves a l’alba com l'estrella”.
En l’entrega també hi va participar la Núria Feliu, que va llegir un poema del santsenc Josep Miracle, guanyador dels Jocs Florals de l’any 1920, i la Societat Coral la Floresta, que va fer una petita cantada convidant el públic a entonar Els segadors per cloure l’acte.
Tot i que la data en què es va fer el lliurament d’aquests Jocs Florals pogués sorprendre a algú, Ramon Tort, president de la Federació de Comissions de Carrers de la Festa Major de Sants va explicar: “Els nostres barris organitzaven els Jocs Florals vinculats a les festes majors i un dels primers van ser els de Sants, l’any 1877, i amb un fundador de gran prestigi, Jacint Laporta”. Per això es van entregar entre les festes majors dels tres barris. També va fer referència a la història dels Jocs Florals el mantenidor d’enguany i secretari del jurat, Albert Torras, president de la Societat Coral La Floresta. En el seu discurs va dir que aquest certamen vol “ser porta d’entrada de la poesia als nostres barris, homenatge a la lírica i reconeixement als poetes” que va definir com a “coreògrafs de la paraula”.
“La sala fa goig i demostra que la cultura està ben viva entre tots nosaltres i entre tots els barris”, va comentar Eduard Freixedes, president del Disricte de Sants-Montjuïc. Imma Moraleda, regidora del Districte, va elogiar la reinstauració dels jocs dient que es tracta d’“una iniciativa que històricament tant havia regalat als nostres barris, en un temps segurament molt diferent al que ara vivim, en el qual la cultura s’havia de fer oralment”.
Properament es publicaran les bases per a la convocatòria dels Jocs Florals del 2011.

La Cultura sempre positiva i enriquidora

Per Jordi Falcó

Recordo la sensació de sorpresa quan, ja uns anys, vaig llegir la definició de cultura en una vella edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans que hi havia a casa dels pares. També recordo la raó i necessitat d’anar a les fonts, a les definicions de les paraules. Una discussió sobre el que era o no era cultura havia estat el desencadenant de la petita investigació amb la finalitat de dotar arguments al tema del debat. Les primeres entrades del mot cultura
al diccionari de l’edició electrònica són les mateixes: 1. Acció de cultivar; l’efecte i 2. Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
Aquestes definicions comporten un intrínsec sentit positiu i enriquidor del terme que hauria d’impedir qualsevol utilització malèvola o equívoca del mateix. En l’actualitat, a nivell social i polític, sentim massa vegades declaracions o discursos, de caire xenòfob i racista, en els quals, per treure profit de vells temors ancestrals i atàvics en contra del que ens és desconegut, s’utilitza el concepte cultura per dividir i treure rèdits de curta volada.
Quantes vegades hem escoltat que determinada ètnia o col•lectiu és de tal manera i que la seva cultura els fa ser perillosos per a la nostra manera de viure i, fins i tot, els impedeix la integració? Els homes i dones de cultura, els que cultiven la seva ment com el pagès cultiva la terra i s’esforcen a aprendre i estudiar, saben que els únics adjectius que li senten bé a la paraula Cultura són els que descriuen o classifiquen el camp del coneixement però que sónincompatibles amb els comparatius i superlatius. No hi ha cultures millors o pitjors, senzillament hi ha cultures diferents.

Parlem d'associacions

Per Josep Maria Domingo

La Gran Enciclopèdia Catalana descriu la paraula associació com: “Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per un fi comú”. Més endavant diu: “Les associacions són grups que existeixen per a assolir uns propòsits específics segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu. Sociològicament l’associació és una de les formes cabdals de l’estructuració dels grups humans.”
Amb aquestes dues frases queda ben explicat els fonaments de qualsevol associació: diverses persones s’apleguen i s’organitzen amb un propòsit determinat, intentant que amb ells s’afegeixin altres persones compartint les mateixes inquietuds i aspiracions.
Tornem a la G.E.C. ampliant la definició: “Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l’obtenció d’un fi no lucratiu…” Aquí s’exceptua entre d’altres les cooperatives de consum. I segueix: “Els membres d’una associació –normalment anomenats socis- tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l’associació, que fixen els estatuts de cada associació i que poden ésser legalment exigits.”
Ja hem vist la seva descripció jurídica i formal, però ens quedarem curts si no hi afegim el que realment representen les associacions i el seu teixit al marc dels països catalans, sobretot a les grans ciutats, on la tradició associativa ha estat i continua sent una realitat en tots els àmbits de la societat. Fem una mica d’història: a partir de mitjans del segle XIX comencen a brotar les primeres entitats de tipus associatiu i la gran expansió d’aquestes que la República va representar amb les llibertats que s’instauraren; l’arribada del franquisme i la terrible repressió en tots els àmbits representà un cop molt dur que pràcticament va fer desaparèixer el ric teixit associatiu del nostre país. A partir dels anys 70, i sobretot amb la instauració de governs democràtics, es va produir una gran revifada d’associacions. En aquest context, associacions represaliades pel franquisme van tornar a refundar-se i, paral•lelament se’n crearen de noves.
El panorama associatiu actual és complex i divers; les necessitats de la societat reclamen de forma implícita l’existència d’elements d’ajuda i cooperació, d’intercanvi d’informació, de suport col•lectius amb necessitats específiques, entre d’altres.
Ara tocaria arribar a fer una exposició amb detalls del complex sistema associatiu actual i les xarxes en què es mouen. Això implicarà, potser, un seguit d’articles en els que podrem fer un recorregut amb els tipus d’associacions i la seva situació actual.

Reinventar el somni

De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI
Per Iván Miró

D’on venim...
En molts barris i pobles catalans, des del darrer terç del segle XIX fins a la derrota republicana del 1939, les cooperatives sobretot de consum però també de producció, esdevingueren epicentres de la vida pública obrera. Espais de sociabilitat i ajuda mútua, les inicials institucions de la cooperació no només alleugeriren les penúries de la classe obrera catalana, sinó que significaren una concreció material de la potència per autogovernar
les seves vides. Les cooperatives van ser l’evolució d’aquelles societats de resistència que, a mitjan segle XIX, serviren als i les treballadores per a brindar-se uns als altres una ajuda mútua imprescindible per fer front les penoses condicions d’existència a què els sotmetia el naixent
capitalisme industrial. Aquelles societats primigènies evolucionaren en diferents sentits; l’un, orientat a la conquesta de drets laborals, arrencats al patró a través de la vaga i la lluita de classes; l’altre, dirigit a garantir la supervivència, a partir de les pràctiques quotidianes de la cooperació i el mutualisme. Si qui organitzà el combat fou el sindicat, qui plantejà les alternatives fou la cooperativa. Ambdues eines esdevingueren complementàries a l’hora de millorar les vides de milions de persones.
Pel que fa a les cooperatives obreres, els barris santsencs -amb un origen molt vinculat a la industrialització, representada per l’España Industrial, el Vapor Vell o Can Batlló- foren un dels epicentres del moviment cooperatiu català. Des del 1873, anaren sorgint experiències que forniren els nostres carrers de veritables institucions de la solidaritat: la Formiga Obrera (1885), La Lleialtat Santsenca (1891), la Nova Obrera (1897), la Redemptora (1897), Model del Segle XX (1901), l’Empar de l’Obrer (1905), la Nova Activitat Obrera (1909) o el Benestar de l’Obrer (1914) foren les iniciatives més reeixides, però no les úniques, a l’hora d’implementar l’autogestió proletària als nostres barris. Aquelles cooperatives, en un temps on no existia l’estat
del benestar, mancomunaren la capacitat de consum i treball dels seus associats per autoabastir-se d’aliments, dotar-se de pensions, subsidis d’atur o baixes per malaltia; però també per construir escoles, habitatges, biblioteques i crear gimnasos, corals, grups de teatre o grups excursionistes. Aquelles experiències foren destrossades literalment per la victòria feixista del 1939.
On estem...
Després de la llarga nit franquista, i de l’aniquilació d’aquelles experiències (i de la seva memòria) que permetien pensar la col•lectivitat des de criteris solidaris, s’implantà una democràcia que prometia arribar a la justícia social i la llibertat a través de l’Estat. Avui,
l’hegemonia econòmica, política, cultural és de la dreta; les esquerres institucionals han estat incapaces en set anys de govern de revertir la tendència, i a nivell social ens trobem que, davant d’una crisi que deixa milers de persones sense feina, casa o recursos, no tenim eines col•lectives per plantar-nos i crear alternatives a la situació. No en tenim... o no les recordem?
On anem...

Els nostres barris han estat històricament un bressol d’experiències emancipatòries que han afrontat situacions d’extrema precarietat en condicions materials molt pitjors que les actuals. Ara bé, les condicions polítiques pròpies que cimentaven aquelles iniciatives eren extremadamentsuperiors a les nostres: en capacitat d’autoorganització, vincles comunitaris, projectes cooperatius, autonomia de l’abastiment alimentari, autogestió del treball, compromís i mobilització. La força material i espiritual dels nostres avis i àvies, gent senzilla i treballadora, en comparació amb les actuals energies col•lectives ens els presenta com si fossin superhomes i superdones de la lluita i la supervivència, gegants en sobreposar-se a l’adversitat i a la pobresa. Però no eren superherois, senzillament no estaven sols. Cal, per tant, recuperar la col•lectivitat, i estendre la força que ens dóna la cooperació entre iguals: juntes ho podem tot.
Cal reprendre els camins esborrats en quaranta anys de dictadura: recuperar la memòria. I cal superar la incapacitat a què ens ha postrat la democràcia dels partits polítics: recuperar la força col•lectiva. I, per tant, a nivell local, recolzar el teixit associatiu del barri com a fórmula per encarar un present en conflicte. Tant les fórmules que puguin exercir una nova confrontació amb el poder (centres socials okupats, assemblees de barri, comitès de vaga, mitjans de comunicació alternatius, lluites veïnals per a recuperar espais com Can Batlló), com les que puguin generar unes noves alternatives (cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, de finances ètiques, punts d’informació laborals, etc). I, sobretot, cal pensar noves lluites que puguin sintetitzar els bagatges cooperatius del passat amb les necessitats actuals de reconstrucció dels vincles comunitaris.
En aquest sentit, la campanya per recuperar l’antiga cooperativa obrera la Lleialtat Santsenca ha de ser un dels objectius d’aquest nou barri cooperatiu que volem reconstruir. Bevent de les ensenyances dels qui l’aixecaren, hem de lluitar perquè el seu propietari actual -l’Ajuntament- el cedeixi al teixit social santsenc per a la seva autogestió. A la Lleialtat del carrer Olzinelles hi hem de fer un espai perquè l’habiti la nova col•lectivitat fraternal que desitgem. Des d’on s’hi projecti amb força la solidaritat i la reivindicació amb els seus usos veïnals; des d’on es plantegin alternatives al model neoliberal i precaritzador amb els seus usos cooperatius; des d’on es difongui amb creativitat els valors socials emancipadors amb els seus usos culturals i populars.
Si entre tots i totes guanyem la Lleialtat, tindrem una poderosa eina col•lectiva per defensar-nos dels temps difícils que ens esperen, i estarem en disposició, també, de transformar el present per plantejar un futur just i alliberador. De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI, haurem reinventat el somni.

Racó poètic

EQUIPATGE

Baguls, maletes,
plenes de certes
veritats a mitges
que ja no em crec,
és el que em queda
del meu viatge.
Camino envers
un destí fràgil,
però imagino
tresors, paraules,
somnis, pintures,
són l’equipatge.
Jugo amb idees
i gronxo fulles
de paper blanc,
jugo amb les teles
per deturar-ne
la breu imatge.
El pas del temps
i els anys que volen
s’enduen l’hora
i vaig fent tard,
sols s’acumulen
al meu bagatge,
les experiències
copegen sempre
la meva ment
i amb les mans velles
faig bastides
d’un nou estatge.

Poema de Llúcia Pujol,

La Taula Intercultural del Secretariat

Arran del Procés de Diagnosi sobre la Participació al Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta (SESHB) que va tenir lloc al llarg de l’any 2008, aquest s’ha proposat reforçar la seva vessant coordinadora, treballant amb les entitats diversos temes de manera continuada (esports, cultura, interculturalitat, sostenibilitat, etc). Aquest és el Pla de Participació del SESHB, el qual s’està duent a terme a partir de la creació i implementació de “taules sectorials/transversals”.
En aquest context, ha nascut laTaula intercultural, per la qual també es va veure important la realització d’un procés de diagnosi, que s’ha materialitzat amb l’estudi “la interculturalitat en el teixit associatiu dels nostres barris –Sants, Hostafrancs i la Bordeta-“. Cal destacar que les dues diagnosis realitzades s’han elaborat de manera participada; i concretament per a la qüestió intercultural, s’ha implicat entitats del SESHB, entitats de fora el SESHB, així com agents del territori; a partir de visites i entrevistes, grups de discussió, un qüestionari i un taller de participació.
Un total de 82 persones de diverses entitats han estat les protagonistes d’aquest estudi, la qual cosa els ha contribuït a apropar-se més al SESHB, establir relacions entre elles, debatre entorn la interculturalitat, conèixer-se, etc.
Al SESHB li ha permès partir de la realitat del territori, ja que ha indagat quines nacionalitats hi ha presents al territori, en quina mesura, quines entitats de persones immigrades i gitanes han constituït, s’hi ha apropat, les ha entrevistat i animat a participar en el procés, esbrinant els seus interessos i tarannà, estudiar les relacions i treball intercultural existent, etc. i detectar les línies d’acció que calia traçar per a la implementació de la Taula intercultural.
La Taula és un espai de coordinació d’entitats, el qual estableix relacions entre les entitats i desenvolupa accions conjuntes des de i per a la interculturalitat. És un espai de refl exió sobre el fet migratori i la interculturalitat, que contribueix a una major coneixença, relació i treball en xarxa, un espai de participació real i de proposta, que ja ha impulsat diversos projectes i n’impulsarà moltíssims més: cine-fòrums, festes interculturals, mostres audiovisuals, seminaris entorn el tracte de la immigració als mitjans de comunicació, programes de ràdio, festivals de diversitat, xerrades, debats i conferències, exposicions, etc.
Aquesta Taula, doncs, ha nascut amb molta empenta i il•lusió, i actualment la constituïxen més d’una trentena d’entitats de diverses tipologies, amb persones de diverses nacionalitats, edats, maneres de treballar, punts de vista, etc.
Ens permet enriquir-se mútuament pel fet d’intercanviar, de sumar – recursos, esforços, coneixement...- , de conèixer-se, de treballar des de diferents punts de vista, maneres de fer, de fer conscient les diferències i semblances i d’aprendre a conviure entre persones de diferents cultures, etc.
Així, enfortim el teixit associatiu– ja que compartim una valors, un coneixement, esdevenim crítics i construïm, treballem en xarxa, impulsem i creem activitats de qualitat, etc.-, el teixit esdevé més real –perquè representa la diversitat cultural del territori-, així com un model a seguir –és un teixit que aposta per la igualtat i la interacció positiva entre les persones, el respecte i valorització de la diversitat, la cohesió social, dóna una visió positiva de la societat diversa en la que vivim i l’enriqueix, introduint en diferents esferes aquest element avui dia irreversible que és la interculturalitat-.

Cinema japonès, per Pere Díez Gil

El cinema oriental i en concret, el japonès que hem pogut gaudir en cicles de rellevància gràcies en part a la Filmoteca, ens han obert un món que es va iniciar amb la pel•lícula “Rashomón” d’Akira Kurosawa, feta en 1950 i que va ser una revelació per occident.
Per la seva força i originalitat se’n va portar el Lleó d’Or de Venècia i desprès l’Óscar a la millor pel•lícula estrangera. Per a mi va ser a aleshores una pel•lícula bàsica i desprès de tants anys he
volgut veure-la i el “somni” no ha resistit el pas del temps, em va decebre; no així altra pel•lícula d’Akira Kurosawa “Kumonosujo” (el tron de Sang- 1957) basada en el Macbeth de Shakespeare al que uneix la seva potencia i força i la seva agressivitat a un argument que ho requereix, reforçant, fi ns al límit la seva expressivitat i utilitzant la tècnica del teatre Noh.
El resultat es admirable. No he vist l’ultima pel•lícula d’Akira Kurosawa “Madadayo” (No, encara no) feta en 1993. Es un veritable testament de senzillesa, ingeni, serenitat, alegria. un compendi que demostra la seva saviesa i mestria infi nita. Inspirada en la vida del professor Hyakken Uchida i la seva relació amb els alumnes durant molt anys desprès de retirar-se de la docència. la seva humanitat i poesia intensa i senzilla es commovedora.
En aquesta línia de la difícil i heroica importància de la quotidianitat, del dia a dia, de la subtilesa del que es normal, aparentment intranscendent, està la pel•lícula de Yasujiro Ozu “Tokio Monogatari” (Contes de Tokio) feta en 1953. Els personatges humans i intensos, transparents i plens de bondat, manifesten la seva sensibilitat en mig de situacions socials contradictòries i punyents i surt el seu amor, el dolor, la seva harmonia interna i metafísica amb la mateixa intensitat que un oratori o concert de Bach.
Aquesta pel•lícula de Yasujiro Ozu, em va fer reviure un fi lm que estava dintre del meu inconscient i en el record més intens: “La illa nua”, desitjant-la ardentment veure-la de nou. Havia oblidat qui era el seu director. Hi vaig trobar que era de Kaneto Shindo, i va ser feta al 1961. Es una narració sublim sobre els mes grans valors humans, el treball, el sofriment, l’esforç continuat i constant, el patiment, la lluita contra la desesperació... La narració et fa patir junt a la dona que transporta els cubells d’aigua i rega gota a gota les plantes, de la desèrtica i abrupta illa a on viuen, amb l’aigua que ha hagut de portar en barca del continent.
Es un gran poema de la condició humana com ho pot ser l’obra de Balzac. Està feta admirablement, sense estridències, pas a pas, dia a dia, segon a segon, completament “normal”. El temps es contagiat a l’espectador i a l’espai i el dolor i el treball incansable per la supervivència, ho sentim nostre.
Del mateix director (kaneto Shindo) es la pel•lícula “Honno” feta el 1966. En el fi lm el professor perd la seva potencia sexual pels efectes de la bomba atòmica. Com veiem és un director valent, lluitador i reivindicador dels valors humans més autèntics.

Entrevista a Pasqual Iranzo

En Pasqual és el poeta. L’Iranzo és el perruquer. En Pasqual el fi lòsof. L’Iranzo l’empresari. En Pasqual és el veí. L’Iranzo és el famós. En Pasqual és la tradició. L’Iranzo és la novetat. En Pasqual és el seny. L’Iranzo la rauxa. En Pasqual és Sants. L’Iranzo, el món.

Quan va decidir seguir els passos familiars i dedicar-se a la perruqueria?
Vaig néixer al cor d’una família vasco-aragonesa, molt humil i amb tres fi lls. Jo n’era el primogènit, i em seguien dues germanes molt petites. El nostre sustent depenia de que guanyés el pare, que feia de barber. Va establir-se pel seu compte i va adquirir un local a la Carretera de Sants, 445.
Com era el seu pare?
Era, sobretot, un professional. Tenia un gran caràcter, sabia tractar a la gent, un home culte, que sorprenia per la seva forma de ser i d’actuar en un barri obrer. Aviat es va donar a conèixer i incrementà la clientela. Els comerciants del mercat de Collblanc, proper a la barberia, venien a tallar-se els cabells i afaitar-se. El metge, el farmacèutic, els petits comerciants i cacics del barri...
Va començar-hi a col•laborar...
Com que viviem al pis de sobre de la barberia, quan jo acabava de fer els encàrrecs que la mare necessitava a casa, ja que ella estava malalta d’un aneurisme cerebral. També ajudava a les tasques de la llar, i després baixava a la barberia a conversar i preguntar. Sempre preguntava coses als clients, això m’agradava molt.
Va anar a l’escola al barri?
No em van poder escolaritzar. La meva escola era el carrer i la meva universitat, la barberia.
Quan decideix i perquè sortir dels límits naturals d’un barri o una ciutat i anar en recerca d’alguna cosa més?
El clima aquí era molt gris. Veia com els ofi cis i professionals evolucionaven, però la barberia tradicional seguia igual. I Barcelona, llavors, no era com avui. Vaig decidir marxar París.
La meca.

Allí vaig trobar el clima ideal per desenvolupar les meves inquietuds professionals. No era fàcil perquè a França la perruqueria ja estava molt avançada. Els perruquers de tot el món s’hi citaven per assistir als concurs internacionals. L’any 1957 vaig guanyar el segon premi del concurs La Rose d’Or de perruqueria masculina, entre cinc-cents professionals d’arreu del món. Els meus anys a Paris van ser extraordinaris i d’una gran formació personal i professional. Des de llavors vaig saber que el perruquer tradicional havia de convertir-se en un especialista en imatge personal i expressivitat corporal. Ja es parlava llavors de “la perruqueria abans i després de Iranzo”.
Li han pres mai el pel a vostè?
No
A qui recorda haver pentinat amb més il•lusió? I a qui no tornaria a pentinar mai?
Amb il•lusió l’Antoni Tàpies, avui en dia un bon amic meu. Mai he trobat ningú que no vulgui tornar a pentinar.
Existeixen els miracles contra la calvície?
De moment no
Diuen que avui en dia els homes s’arreglen cada cop mes i les dones cada cop menys. I en el cas de la depilació també ......

No és del tot cert. Per respondre’t això m’hi podria passar hores i no treure’n l’entrallat.
A qui voldria canviar el look?
A la majoria dels líders polítics i executius del país. Tots tenen necessitats d’un look que respongui als nous temps. Els falta modernitat a la imatge personal.
S’ha sentit mai sol?
Quan vaig haver de deixar la casa i la barberia i marxar a París. La solitud en el viatge de la vida és una bona companya, però és difícil viure amb ella. Té la capacitat de predisposar-nos a dialogar amb els nostres sentiments.

Editorial - Rosa Vidiella

La Revista Cultural, una petita utopia
Potser ho és compartir el fet de que unes quantes persones (i els qui ens hi van animar), vulguem tenir la intenció d’afegir reflexió sobre diversos temes culturals, en aquest mon de presses. Els qui hi ens hi hem posat ens estimem la “cultura” amb tota la amplitud que l’hi reconeixem a aquesta paraula, ja que abraça tots els aspectes que ens nodreixen l’esperit, l’ànima, la ment... Generalment la vida ens situa més en les decisions dels aspectes pràctics com ara la presa de decisions, tot allò que representa la quotidianitat personal i la convivència amb els altres. Per tant, per no ignorar la riquesa que ens pot aportar viure i refl exionar sobre aspectes culturals, ens hi pot ajudar unes lectures escrites per amics, coneguts, veïns dels nostres barris, i això es el que pretén aquesta “REVISTA cultural”. També perseguim la utopia si, com pretenem, fem aquesta Revista sense que costi ni “un duro” (vull dir ni un euro): això si que es un bon repte. La vida quotidiana ens costa diners: menjar, tenir llum, telèfon, la vivenda, etc., i també ens costa diners participar de la cultura ja que paguem quotes per participar en una coral, una associació de veïns, esportiva, d’oci... Cada organització cultural que es crea requereix posar-hi diners, cosa que ens porta a “parar la ma” demanant subvencions als ens públics o be sotmetres al mon comercial del consumisme publicant anuncis.
I ves per on, nosaltres tenim la pretensió de sortir-nos-en sols: potser ens creiem que fer un mon millor es possible? Ara be, encara que aconseguíssim aquesta mena de miracle, no ho podríem considerar un èxit cas que la Revista NO ES LLEGÍS, ja que aquesta es la verdadera intenció dels que l’organitzem i sobretot, dels creadors dels articles. Els que escriuen s’esforcen en exposar les seves reflexions i en compartir-les amb els altres, i ho fan amb l’amor que suposa donar alguna cosa pròpia, personal, i amb la generositat del que no pretén treure’n profit econòmic. Els creadors i els organitzadors sols podrem saber si val la pena si se’ns retornen resultats, en forma de crítiques, aportacions, comentaris, suggeriments: sisplau, ens podeu dir què en penseu?

Foto històrica

En aquest cas no us proposem una fotografi a sinó dos logotips. El primer és el segell de la vila de Sants a mitjans del segle XVIII. Demostrem, doncs, que les velles discussions sobre l’etimologia de Sants: si amb t o sense t, queden obsoletes. El nom de Sants prové, com els manuscrits conservats ja al segle X, de la vila de Sanctos o Sanctis, és a dir, la vila “dels Sants”. A la dreta, el segell de la Parròquia de Santa Maria dels Sants, en aquest cas, del segle XIX i sense la lletra t. El perquè de la pèrdua d’aquesta lletra és habitual en l’etimologia i el nomenclàtor a partir del segle XVIII arreu de Catalunya. La manca d’ús de la llengua pròpia és determinant i va provocar les agres disputes fi ns a mitjans dels anys 60, quan es va recuperar la grafi a original amb t. Un dels principals impulsors va ser la revista Sants.

Colita: “No vaig escollir la Bordeta; ella em va escollir”

Casa seva, i el seu lloc de treball és un espai indivisible d’escaletes i portes, en una antiga casa amb jardí del carrer Jocs Florals. M’ensenya aquell paradís de verdor i d’ocellets que s’hi senten, un edèn santsenc envoltat de finques i amb gaudi exclusiu d’alguns pocs com ella. Es nota que és un dels seus tresors més preuats. Em convida a seure en un despatx envoltat de figures antigues de sants, una custòdia antiquissima, fotografies d’ella i dels seus amics...
D’on li ve això de Colita?
És un mot que em va posar el meu pare, perquè deia que jo vaig néixer sota una col
No m’ho crec.
En realitat vaig néixer sobre aquesta taula. En aquell temps les dones no parien als llits, que eren molt incòmodes. Necessitaven alguna cosa més dura. I aquesta taula va fer el fet.
Perquè es va dedicar a la foto?
Per xamba. Al meu entorn hi havia gent que em va animar a fer-ho.
En temps de la Gauche Divine?
No... molt abans. Si jo sóc de l’any 40. Vaig anar a l’escola del Sagrado Corazon. Allà quan feiem alguna festa, un fi de curs amb les amigues, sempre em donaven la càmera a mi perquè fes les fotos. Des de llavors no ho he deixat.
I a vostè qui li fa les fotos?
Els meus amics, l’Oriol Maspons, la meva ajudanta, en Pomés, el Pepe Escudero, la família...
Va conèixer aviat els grans mestres catalans de la fotografia
Sóc deixeble de Català Roca, de Maspons, de Pomés i de Miserachs. Ells em van ensenyar a mirar, que és l’important. Jo no vaig anar mai a cap escola de fotografia.
Què hi veu a través de l’objectiu?
Sempre hi veus més enllà. La càmera no ens capta la realitat tal com és, sinó que n’és un catalitzador. Una foto no és la realitat.
Llavors, què me’n diu del fotoperiodisme?
Avui en dia no m’interessa. Els mitjans són portaveus de partits polítics, tots duen una enganxina o altra. Són fotografies al servei de la política i dels interessos econòmics. I avui, ja no hi ha col•legues en la fotografia, es veuen els uns als altres com la competència. És un sistema pervers.
Ha hagut d’acceptar encàrrecs professionals que no volia fer?
No. Quan no he volgut he dit que no.
Què creu més important la inspiració o la tècnica?
La tècnica l’has de tenir assumida. És com la tècnica de fer un bon ou fregit. Dominar-la és difícil i requereix esforç. Però quan la tècnica la tens assumida, t’has d’oblidar d’ella i treballar amb inspiració.
Però vostè no va estudiar...
Els trucs els vaig aprendre amb pràctica, amb els meus mestres. Vaig treballar un any amb en Xavier Miserachs, vaig realitzar la fotografia de figuració a Los Tarantos i vaig treballar a Madrid.
És quan va conèixer el flamenc.
Vaig retratar a Antonio Gades per primer cop a Espanya, quan ell va tornar d’Itàlia. A Los Tarantos vaig conèixer a Carmen Amaya. Després a Sevilla la Piriñaca i la Perraca. Eren dues dones que no cantaven mai en públic. Només en privat... i a mi em van cantar. Et sents com amb el síndrome d’Stendhal...
No el conec.
L’emoció intensa davant l’obra d’art. El flamenc i el jazz són cosins germans. La música surt de les tripes. Quan hi ha un bon espectacle, arribes a plorar.
És mística vostè?
No, no sóc religiosa. I no em commoc facilment. M’enrabio més fàcilment, això sí.
No és feliç?
Sóc absolutament feliç. A més em reconeixen la meva tasca, cosa que m’hi fa molt. No m’ho hauria esperat mai tant. A més, perquè jo he treballat a Catalunya, i més concretament, a Barcelona. No he anat a fer fotos a l’Àfrica, que està molt bé, però que no és la meva línia.
I del barri no retrata res?
Si. Les pintades i la merda. Fa pena com tenim la ciutat. I no és pas culpa dels veïns. En aquest carrer cadascú es neteja el tros de vorera, i quan un veí es de vacances, li neteja el del costat. És culpa dels grafiters i de le enganxines dels serrallers entre altres coses
Perquè va venir a la Bordeta?
La Bordeta em va escollir a mi. Vaig dir: "això és casa meva". I aquí sóc.

El cinema als nostres barris - Llibertat Canela

En el numero anterior vaig fer un succint repàs dels clubs de cine del barri, per això, avui ho detallaré una mica més. La foto que vàrem publicar, pertany a l’homenatge que es va fer a Arturo Moreno a Sants, per commemorar el 47 aniversari de l’estrena. Va col•laborar activament el jove Artigues, que tenia intenció de dedicar-se al cinema d’animació.
El "cine club eina 2" es va formar el 1974 i va acabar. Es varen projectar per terme mig dues pel•lícules al mes, entre elles "Antonio Dasmortes" de Glauber Rocha, tres pel•lícules de Sergéi Eisenstein; " El Valle del Fugitivo" d’Abraham Polonsky (1969); "El Hombre de una Tierra Salvaje" dirigida per Richard C. Sarafian i moltes més.
Pel que respecta al cinema per infants vàrem projectar pel•lícules de molta vàlua.
Curiosament la majoria eren de països de l’Est i que ens proporcionava "Sant Pablo Film". Entre elles: "las Nuevas Aventuras de Pinocho" dels directors Dmitri Babichenko i d’Ivan Ivanov-Vano de l`U.R.R.S; "Ivana al Ataque" de Josef Pinkava, que era checa; "El Dia más Feliz de mi Vida" (Austríaca); "Chili - Chala, el Mago" de György Palásthy. Totes aquestes pel•lícules varen ser premis del Festival de Venècia, de Cannes de la Oficina Catòlica Internacional de Cine, però Oh sorpresa! busco per internet els títols i direccions d’aquestes pel•lícules i em surten uns símbols blaus en els que em diuen que no puc entrar.
Potser, es perquè no sàpiga prou manejar l’internet.
Respecte a la Llanterna Màgica, vàrem projectar una sèrie de pel•lícules al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants entre els anys 1994 al 1997. La primera va ser el 25 de febrer de 1994 amb "el Gran Carnaval" de Billy Wilder, una de les altres, Noche i Niebla d’Alain Resnais, i la ultima Fahrenhreit 451 de François Truffaut; en total vàrem passar 35 films.
Avui dia seguim fent cine Fòrum amb l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta i el Col•lectiu d’Artistes de Sants, i l’Associació de Familiars de Malalts Mentals de Sants Montjuïc, cada quart dimarts de mes amb col•laboració dels mateixos.

Els Castellers i la Cultura Popular - Per Miquel Botella

Les activitats que avui denominem de cultura popular es consoliden a Sants, com a molt altres indrets del país, a la segona meitat del segle XIX, quan el procés d’industrialització provocà una urbanització molt ràpida del pla de Barcelona i configurà el barri tal com avui coneixem. Els immigrants, pagesos convertits en proletaris, que als seus pobles vivien immersos en les rutines de la vida rural, un cop establerts en el medi urbà van voler dignificar la seva condició, i la cultura popular va ser una de les principals vies per fer-ho. Els cors de Clavé i els orfeons, els ateneus, l’excursionisme, les cooperatives, el sardanisme, el teatre i l’esperantisme van ser, entre altres, exponents d’aquest moviment regeneracionista.
Durant el segon terç del segle XX, per la falta de llibertat política, però també per la irrupció de nous hàbits i formes de vida, les activitats de cultura popular van seguir, per norma general, una trajectòria descendent. Però amb excepcions, perquè algunes d’aquestes activitats van aconseguir mantenir-se i fins i tot remuntar, sobretot les que van assumir un paper resistencial - de mantenir la "flama encesa" - durant la fosca etapa del franquisme.
Amb l’arribada de la democràcia a finals dels setanta, la motivació resistencial va perdre la seva raó de ser i va anar fent-se cada cop més clar que només aquelles activitats associatives que fossin capaces de donar respostes als interessos reals dels homes i les dones d’avui tindrien possibilitats d’esdevenir veritablement populars. Perquè, tot i la importància que té avui el lleure organitzat i els canvis tecnològics que ofereixen vies de socialització alternatives, la demanda d’activitats associatives de caràcter cultural, lúdicofestiu i esportiu no ha disminuït. I és en aquest marc que s’han creat, reinventat o rienterpretat algunes activitats populars que, als ulls dels més joves, apareixen ja com a veritables tradicions.
Els castells humans en són una. Es tracta d’una activitat amb una tradició bicentenària, que va néixer a Valls i va arrelar al camp de Tarragona i al Penedès, però que no va sintonitzar amb els patrons culturals populars – modernistes i noucentistes - que es van imposar a la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. És més, els castells, en aquella època d’exaltació de tantes tradicions, van experimentar una notable decadència.
A grans trets, no va ser fins a l’arribada de la democràcia que els castells van fer un salt endavant, van saltar les seves fronteres històriques i es van expandir per gran part del territori català, fins al punt que avui hi ha més d’una cinquantena de colles actives.
No només això, sinó que en pocs decennis han esdevingut un dels elements que simbòlicament s’associen a la nostra identitat nacional.
L’aparició, el 1993, dels Castellers de Sants ha estat una fita més en aquesta expansió territorial dels castells que avui ja depassa l’àmbit català.
Cal dir també que a més dels atributs d’emoció i espectacularitat, indissociables de l’activitat castellera, han jugat un paper essencial en la seva expansió i consolidació territorial aquells altres valors, no evidents a primera vista, i que estan a la base de la vida quotidiana de les colles: això és l’obertura a tothom sense distincions ni excepcions, integració, cooperació, esforç solidari i amateurisme radical que coincideixen amb les demandes i aspiracions d’una part significativa de la població, especialment dels més joves.

Racó Poètic - Per Joan Asbert i Carmen Mola (dibuix)

CANDILEJAS

Chaplin,
també entenies el camí,
la vellesa, la decrepitud.
Candilejas.
Un amor jove et passa pel davant,
inesperat, ja,
escolta les teves bromes amargues
de pallassso desmenjat,
sap que la folga verbal
amaga un cor privat d’estimació
i l’enamora el propi tu
que jeu al rebost de tendresa,
aquell amor adolescent, tan net de culpa,
que tu també vares conèixer
i et sedueix,
perquè l’enyora tot un viure de fretura.
I ara arriba
tu que has après a fer riure.
Però no, Calbero, saps que no pot ser,
la noia s’enganya,
hi veus compassió en aquella mirada tenyida d’amor,
tu ho saps i li ho dius,
ella no s’ho creu, t’estima pel què ets,
no entén la realitat sense futur.
Però tu saps que arriba massa tard,
trencaria el compàs natural,
no et cal mirall, ho saps prou bé,
deixar que el corrent s’endugués la fulla del teu cor
fins allà on pugui
traïria una consciència verge.
És així, Calbero, digues-li que no l’estimes
i plora en silenci.

L'individualisme, l'espècie i el cant coral - Per Víctor Dresbach

Com cada dimecres assagem unes 50 veus diferents, cada una amb les seves característiques pròpies de modulació i harmònics per oferir en concerts la sublimació harmoniosa dels nostres cants. Al sortir em demana la Rosa que escrigui un article per a la Revista Cultural del barri.
Arribant a casa veig part del programa Banda ampla de TV3. Adolescents pares i educadors parlen de sexe. Percebo un cert esforç de desinhibir o per frivolitzar el tema superant certes tendències al pudor lligat a aquest un tema relativament íntim i personal. El plaer i la satisfacció personal als desitjos sexuals, tant amb la masturbació com en la relació interpersonal semblen ser l’objectiu bàsic dels arguments. Hi han societats "primitives" que practiquen cerimònies i ritus col•lectius quan els joves arriben la maduresa sexual. Aquest programa queda lluny del que les nostres generacions més grans havíem viscut però em nego a afirmar, que temps passats foren millors.
L’instint de satisfacció sexual és un component bàsic i necessari de tots els éssers vius per la conservació de l’espècie, també en l’espècie humana, aquesta però, diuen, té l’afegit de la capacitat del pensament i de la raó i és capaç de reconduir aquest instint cap a la interrelació amb altres persones amb l’afegit de l’afecte que el pot complementar.
La societat de consum en la que vivim ha fomentat clarament el consumisme com a promesa de la felicitat i la satisfacció personal. Moltes empreses, organismes i institucions han descobert obtenir beneficis particulars amb aquesta postura s’hi han afegit en aquesta "filosofia de vida".
Referent al cant coral que és el tema que volia exposar, em venen al cap dues dites: "la música amansa les feres" i "qui canta els seus mals espanta". Sempre ha pensat que el cant coral hauria de ser assignatura prioritària a tots els centres docents per a educar-nos en la cohesió i convivència entre totes les persones de diferents talents, característiques, ètnies, religions, etc. Aquest esperit queda recollit al llibre CORAL SANT MEDIR 50 ANYS D’HISTÒRIA amb el següent text:
El cant coral és un vincle de comunicació, expressió i percepció de sentiments mitjançant la melodia, el text poètic i el ritme que expressen els cantaires com una dansa. En la coral s’hi uneixen el llenguatge i la veu, que cada cantaire posa en comú amb tots els altres membres de la coral, i així, guiats pel director, sumem les veus amb tots els matisos, modulacions, harmònics, i també les imperfeccions que tenim, i expressem el text creat pel poeta.
El cant coral és una autentica comunió activa d’esforç de tolerància i de respecte, d’afecte i d’amistat que, als assaigs i als concerts, pot assolir nivells d’expressió i harmonia sublims en el cant comú.

Els Jocs Florals - Per Albert Torras

El 24 d’agost de 1877, diada de Sant Bartomeu, naixien els segons Jocs Florals de Catalunya, els de Sants, després de Barcelona. Aquests Jocs Florals es deixaren de celebrar el 1938 a causa de la guerra Civil. A Hostafrancs, es remprengueren uns Jocs Florals de l’Àngel Custodi, després d’una curta experiència els anys 1948 i 49, a la Seu del Districte de Sants-Montjuïc entre 1963 i 1974. Aquests, però, amb un marcat caràcter oficialista. A la Bordeta, en canvi, no es coneixen uns Jocs Florals com a tals, a excepció d’alguns certamens literaris proposats a l’estatge dela Societat Coral la Floresta, ara fa una colla d’anys.
Ha estat aquesta entitat la que ha proposat a les entitats encarregades de celebrar la Festa Major als nostres barris la reinstauració dels Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que si Déu vol, se celebraran de nou aquest 2010, després de 133 anys de ser inaugurats. Fem un repàs històric de com van ser aquells primers anys de Jocs Florals, una festa literària que esdevingué també una festa de les entitats culturals del barri, en una deles primeres activitats organitzades de forma conjunta per la societat civil.
La Renaixença, el moviment cultural més important que ha viscut Catalunya en els darrers segles, va afavorir l’arribada de la cultura i l’art a totes les viles. L’arquitectura esdevingué símbol d’aquesta nova època. La música, els Cors de Clavé i les agrupacions corals van ajudar a recuperar les melodies populars. El teatre va arribar als escenaris de barri, i la literatura va entrar a les cases. El 1859 els Jocs Florals de Barcelona es van re-instaurar, quatre-cents anys després de la seva darrera celebració, gràcies a la iniciativa d’Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.
Divuit anys després, uns dels membres d’aquella nova classe intel•lectual que sorgia a Barcelona i rodalies, treballaven de redactors a la revista Eco de Sans, el seu poble natal. L’Eco de Sants era una recent inaugurada revista quinzenal d’actualitat local, cultural i social, que arribava a les llars santsenques cada dissabte, i que comptava amb les plomes de Jacint Laporta i Pere Riera Riquer, que decidiren, a mitjans de juliol de 1877, tirar endavant els primers Jocs Florals fora de Barcelona, a Sants, aprofitant la Festa Major de Sant Bartomeu. Així apareix a l’Eco de Sans del dia 28 de juliol de 1877: "Esta Redacción ha acordado celebrar un certamen literario catalan el dia 24 del próximo agosto, fiesta de San Bartolomé. Tan luego como quede totalmente concluida su organización se anunciará por los periódicos de la capital. Por de pronto podemos manifestar que serán admitidos para optar á los premios todos los géneros literarios"
L’Ajuntament d’aquell Sants doncs, ja donava suport a les activitats organitzades per les entitats durant la Festa Major, traient del pressupost municipal les pessetes que bonament els ajustava. Els motius reals de Laporta i Riera, d’organitzar uns Jocs Florals, que de moment eren tan sols certamen literari, els trobem a l’editorial de l’Eco de Sants del 4 d’agost.
"Certamen literario. Se nos ocurrió que había ya llegado la hora de que nuestra fiesta mayor no se limitase en su parte parte profana á unos cuantos bailes más o menos concurridos, tuvimos presente que en todos los mayores solemnidades con que se celebran sus fiestas las poblaciones mas adelantadas se da culto también a las bellas letras y á las artes, y nos decidimos á abrir un certamen público con que demostrar por mas de un concepto á los que en poco nos tienen, que Sans tiene derecho á reclamar un lugar muy distinguido entre las más importantes poblaciones de la España moderna"
A l’interior d’aquest número, però, els redactors, amb un incipient català, ja conviden als escriptors a participar del certamen, i hi publiquen les bases i els premis als quals s’optarà.
Finalment, els premis es van donar a les quatre de la tarda del dia de Sant Bartomeu al local de la Familiar Obrera en una cerimònia concorreguda. L’Eco de Sants del dia 25 publicava totes les composicions rebudes i els premis que havien obtingut. I, uns dies més tard, el dia 1 de setembre (número 16) hom hi llegeix una crònica exhaustiva d’aquesta festa literaria. Igualment al periòdic Jochs Florals, editat el 26 d’agost de 1877 i corresponent a Any 1, festa 17a. hi trobem la llista de guanyadors i els premis.
Hem de remarcar que el local a que es refereix i corresponent a "La Familiar Obrera" és la que després ocuparia l’Orfeó de Sants. El jurat d’aquella primera edició estava presidit ni més ni menys que per Frederic Soler, Pitarra. S’hi van presentar més de dues-centes composicions, entre les que hi havia el treball "La Festa Major" d’Emili Vilanova ja mencionat. Altres guanyadors van ser Francesc Ubach, Isidre Raventós, Pelai Briz, Farré i Carrió i Manuel Pais. El certamen va tenir una gran acollida entre la societat literària i es va seguir celebrant els anys posteriors amb molt èxit. Però l’Eco de Sants havia desaparegut a finals d’aquell 1877, i per tant havia calgut buscar una entitat que seguís amb l’organització. A partir de llavors, la Secció Científico Literària de l’Ateneu de Sants, fundat el 1864, se’n fa càrrec. La celebració dels jocs, el dia de Sant Bartomeu, va tenir lloc durant un temps al local de l’entitat, al carrer de Sants cantonada Salou. Aviat la notícia que uns Jocs Florals s’havien instaurat a Sans va arribar arreu de l’estat. El 5 d’agost de 1878, el diari La Correspondencia de España, Diario Universal de Noticias, explicava que "en Sans tendrá lugar un certámen poético, costeado por aquella sociedad literaria el 23 del actual, dia de la fiesta mayor del pueblo" Conservem gràcies a La Vanguardia els premis que s’entregaren del 1894 al 1901 en diverses cròniques massa llargues per transcriure aquí. Aquests Jocs Florals, un veritable esdeveniment literari del nostre poble a finals del segle XIX, esdevé avui tan d’actualitat com llavors. La gent escriu més que mai. Les Festes Majors recuperen activitats passades, i sobretot activitats que les lliguen amb la cultura. I a més afavorim la relació entre tots els nostres barris. Era, doncs, necessari, tornar-ho a proposar, a redissenyar, i a programar-ho.

La cançó d'autor - Per Francesc Mir

La persona que és cantautora no és ningú especial. Pot ser músic o no, pot ser poeta o no ser-ho, sol escriure quan menys toca escriure perquè normalment li arriba la inspiració quan menys s’ho espera. És persona observadora, es fixa en totes les coses i els factors de la vida i intenta plasmar-les en un poema i musicar-lo, o pot compondre una música on després fusionarà un poema propi, no importa l’ordre, el resultat serà una cançó, una cançó que interpretarà la mateixa persona autora. Normalment s’acompanya amb un instrument musical, la guitarra i el piano solen ser els més comuns. Actualment els més exigents incorporen un grup d’acompanyament musical compost de diversos instrumentistes.
La cançó d’autor ha existit sempre (és ara que li diem així) però en totes les èpoques de la història hi ha hagut persones que han interpretat les seves pròpies composicions. Aquest gènere té una gran tradició als països de cultura mediterrània d’Europa i en la majoria de països d’Amèrica Llatina.
Sovint el gènere és reivindicatiu, critica les injustícies socials, però també inclou cançons sobre el tema de l’amor, el desamor i temàtiques filosòfiques. Durant un temps, aquest tipus de cançó és va conèixer com cançó protesta. Aquesta va tenir la seva època daurada entre els anys 60 i 70 (motivat pels moviments socials i polítics que s’estaven desenvolupant). També hi ha hagut cantautors que han anat canviant la temàtica del seus repertoris amb funció del pas del temps, amb l’edat o amb els canvis camaleònics de la societat.
Fa cinquanta anys, concretament a casa nostra vam viure el fenomen d’Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, van brotar cantautors i cantautores d’arreu del país, alguns amb molta influència de la música francesa d’autor, que avui són importants noms consagrats. L’objectiu de la nova cançó era difondre la nostra llengua: per tant, a banda dels cantautors hem de dir que d’aquella època també van sortir artistes que tot i cantant en català no eren cantautors. Posaven la seva veu en cançons de diferents estils: estàndards, rumba, jazz o boleros de la mà de brillants traductors, lluint la llengua catalana en partitures de prestigi internacional. Tanmateix hi havia els que feien versions de coneguts temes d’altres cantautors de món i també cançons del folklore universal.
Als anys 80, la cançó d’autor va entrar en crisi, tot i que van anar sorgint nous artistes durant aquest període, mai van tenir possibilitats de poder difondre la seva obra entre un públic multitudinari, malauradament com estava passant amb altres gèneres musicals de molt baixa qualitat.
Avui, la cançó d’autor poc a poc comença a deixar-se sentir novament, tot i que hi ha molt pocs promotors, encara hi ha organitzadors de festivals dedicats únicament als cantautors, on poden actuar veus emergents i veritables veterans del gènere. Hi ha un públic que comença a descobrir-ho, hi ha el públic incondicional de tota la vida i un públic que es va reciclant.
No voldria anomenar ningú perquè sento un gran respecte per a totes aquelles persones que pugen dalt l’escenari i ho donen tot, en són moltes! Però com que avui parlem de la cançó d’autor, vull expressar una especial admiració a tot el món d’artistes que comparteixen aquest mateix denominador comú: el cantautor o la cantautora quan interpreta les seves pròpies cançons intenta sempre comunicar entre la gent els mateixos sentiments del dia que les va escriure.

Els Folch i Torres - Per Martí Olaya

Els dos cognoms, Folch (el patern) i Torres (el matern), la gent del carrer, el poble, els diem i els entenem com si fossin un de sol: Folc-i-torres. Posats a filar ´prim i de cara a aclarir les coses, el més popular i més conegut i que es manté en el record de més gent, és el Josep Maria: el del "Patufet", la revista en català que va ser assassinada per la Dictadura franquista quan comptava 35 anys de v ida. Era el Josep Maria de les "Pàgines viscudes", de les novel.les de la "Biblioteca Gentil", de les "Pàgines viscudes"; però també, abans, de novel•les de fort contingut social: "Joan d´Endal", "Lària", "Aigua avall"…I més abans encara, abrandats articles de caràcter polític i catalanista en periòdics de contingut essencialment popular i obrerista, com "La Tralla", que li costaren gairebé tres anys de forçat exili a França (vigílies de Nadal de 1905 fins a mitjans de 1908). El 1904 havbia nasvut la rev ista "En Patufet" sota la direcció d´Aureli de Capmany i Josep Maria Folch i Torres,que mai n´havia estat director -contrariament a la´creença de molta gent- en va esdevenir l´`anima, sobre tot quan a partir del 7 de maig de 1910 va començar a publicar-hi el primer fulletó de la novel•la amb el personatge que seria el més´popular dels molts que va inventar:":Les aventures d´en Massagran ". D´aquí a quatre dies, doncs, serà el centenari de l´aconteixement i cal pensar com celebrar-ho. De fet volia acabar posant en relleu que el Josep Maria tenia quatre germans (folc-i-torres com ell, doncs), que la llarga dictadura franquista va voler esborrar entre les tenebres de l´oblit i amb el pacte de la fam pels que quedaven vius. El seu germà gran, Manuel, escriptor, poeta, dramaturg, també advocat; el que el seguia en edat, Lluís, pedagog de grans iniciatives; l´Ignasi, escriptor, director de la revista"D´ací d´allà" i fundador d´altres revistes i d´una "Associació d´Amics de la Música", i el Joaqim, el més petit, dibuixant, poeta…però amb una tasca ingent en favor del patrimoni artístic de Catalunya, importantíssima obra publicada i… (ai, las!), per publicar. Tots cinc germans, i amb això no dic res de nou, constitueixen un dels pilars més ferms de la nostra memòria històrica. Hi ha una Fundació, amb seu al Castell de Plegamans, que te cura, de la bona memòria, obra i arxius, dels germans Folch i Torres.

Ecologia i Justícia - Per Rosa Costa-Pau

La lectura de ètica i capitalisme m’ha suggerit dues altres paraules Ecologia i Justícia. M’ha dut a reflexionar, una vegada més sobre la problemàtica ecològica i de manera especial sobre l’anomena’t canvi climàtic; és a dir sobre determinats canvis d’origen meteorològic que s’han succeït al llarg del temps, des de l’existència del nostre Planeta, ara fa uns 5.000 milions d’anys . Tot i el coneixement que actualment tenim de determinades dades, es fa necessària la seva explicació sobretot quan molts de nosaltres som poc o gens conscients, d’allò que està passant ni en l’entorn global ni tampoc en l’entorn més proper al lloc on vivim. I és que estem encara en una fase en la qual el problema ecològic per a molts és un problema invisible. De fet sabem que la contaminació afecta a una bona part de la humanitat, i que la pobresa i la contaminació ambiental no són dos problemes estranys sinó que van de bracet retroalimentant-se. Quan hom parla dels problemes ecològics, s’activen mecanismes que associem a defensar el nostre estil de vida actual, i son percebuts com una amenaça al nostra benestar actual, ja que toca el consum que els ciutadans del països rics i dominats pel neoliberalisme realitzem. I és que estem captivats pel model de vida que els països anomenats"desenvolupats, volem presentar com a sostenible i generalitzable. Aquest enlluernament ens porta a no voler saber massa coses sobre els efectes que es deriven de la manera com vivim i oblidar-nos de com viuen altres pobles que no tenen accés als mínims per sobreviure.
En ecologia, es veu la inutilitat de les legislacions locals o territorials, ja que els problemes derivats de la contaminació no coneixen les fronteres artificials entre països. Els gasos contaminants travessen terres i nacions, així un país pobre anomenat "subdesenvolupat", carent de tot procés industrial i de qualsevol font de contaminació, -i per tant no contamina-, però es pot veure afectat pels gasos dels països industrialitzats grans productors de gasos hivernacle, siguin països veïns o llunyans. El Protocol de Kyoto, (Japó1997), és una acord internacional que té com a objectiu reduir les emissions de gasos provocadors de l’escalfament global del Planeta. La UE ha establert uns mínims i màxims sobre les possibilitats de cada país per produir gasos hivernacles, causants de tantes malifetes sobre el nostre Planeta. Aquesta regulació ja s’ha rectificat però encara actualment, a la pràctica no s’ha fet efectiva.
Un exemple clar es troba en el fet que moltes empreses situades en països, amb legislacions rigoroses en el tema ecològic, es desplacen i s’instal•len en països més permissius, pel que fa a impostos i a tot tipus de control. S’instal•len així a països pobres i una vegada més, amb molt poques possibilitats de sortir de la seva pobresa.
Això permet als amos de les fàbriques imposar uns sous mínims als obrers és a dir la ma d’obra és molt barata. La riquesa augmentarà així tan sols pels rics Actualment en diferents països, moltes entitats públiques i privades, organitzen grans actuacions, seminaris, congressos, trobades, etc. per enraonar sobre els gasos contaminants. La darrera reunió s’ha celebrat el propassat mes de desembre a Copenhaguen. També determinats personatges gràcies al poder econòmic, poden organitzar espectaculars actes públics aarreu del mon. N’és un exemple clar l’actuació de l’ex-vicepresident dels EEUU Al Gore . Divulga arreu, conceptes sobre l’anomena’t canvi climàtic, conceptes no sempre fidels a la realitat. Aquesta activitat encara els aporta més ingressos econòmics i per la seva actuació "dignes institucions" els concedeix premis i honors. A Kyoto on el principal objectiu va ser reduir l’emissió de gasos que provoquen l’escalfament del planeta, no hi va haver acord, ja que països rics i molt industrialitzats com és el cas d’EE.UU. no es varen adherir i varen lograr evadir-se de les normes al compromís adquirit.
Això ens indica que per una distribució justa en la producció, calen acords i compromisos mundials. És a dir sistemes sociopolítics que tinguin capacitat per traduir en lleis i mesures ecològiques que afavoreixin la igualtat i el respecte envers totes les societats. El fet és que la nova economia, l’actual neoliberalisme en el que estem submergits, es basa en la seva aplicació global, planetària, el que s’anomena "globalització". La globalització es va desenvolupant i imposant com a sistema en el nostre Planeta produint bens i riquesa, a una velocitat desmesurada, però tant sols per la població que cada dia és menor però és també cada vegada més rica. Aquest tipus de globalització és injusta no té en compta, entre d’altres coses, a tantes persones que inclús els seus rostres reflexen la pobresa a la que estan sotmesos. L’actual situació sociopolítica és injusta.
No hi ha dubte: Ecologia i Lluita per la Justícia són dues realitats que han de ser inseparables.

Crítica d'Art - Anna Rodà

L'art abstracte, aquell que no imita ni representa la realitat exterior, i es basa en emfatitzar l’estructura o suport de l’obra, a més de la plasmació del color, la idea o la forma que resulta en ella, des de la seva naixença en el 1910, ha conformat un variat ventall de corrents i moviments artístics entorn al mateix, que van més enllà del seu concepte inicial, que foren la contraposició al realisme i l’aparició de la fotografia. I es que els artistes, que es decanten per aquest estil d’abstracció, un cop sabedors de tots el coneixements teòrics i pràctics, que han esdevingut en l’art que es remonta des de l’existència de la humanitat en el món, fugen d’aquell automatisme primigeni que el va conformar. L’art no es art si no implica evolució, i els artistes son els primers en crear les seves obres basant-se en la recerca constant, a partir de l’acumulació dels sabers personals i dels ja esmentats, fet que no li es indiferent a Pere Díez Gil, pintor de sensibilitat tendra i humil, que es commou per tot el que el rodeja i que la seva constància i passió l’ha encaminat a crear el seu propi diàleg artístic, que connecta amb l’essència més pura, sintètica i autentica de l’art forjat al llarg de la seva trajectòria, pintures d’extraordinària magnitud.
Gest, espai i temps, títol de la mostra, eren tres elements que estaven presents en totes les obres que ens va oferir aquest artista a la sala d’exposicions Cotxeres de Sants a Barcelona, el passat mes de febrer i que tal com ell diu, basant-se en el filòsof Bergson , resumint, "el temps es pot materialitzar en el gest, que alhora es la intuïció i la força i la seva duració i instantaneidad pot ocupar l’espai". I malgrat pot tenir una lectura d’immediatesa, de manca de dificultat, i de que les seves pintures podrien tractar-se de composicions fetes en un breu espai de temps, i que en part son així, perquè, segons les seves premisses, no serien autentiques, en el transfons de totes elles, son obres molt elaborades, fruit d’una gran reflexió i meditació, conformació i acceptació prèvies per part de l’artista, alhora que parteix d’un coneixement personal, tècnic i artístic molt rigorós i sobretot d’una llibertat suprema en l’acte creatiu.
Els que vam veure l’exposició, vam gaudir d’una riquesa variada de gests i signes de traç únic, precís i contundent, o de veritables grafismes pictòrics, de pinzellada continua, o de les pintures subtils fetes amb objectes trobats, totes elles conformant un univers ple d’idees i de conceptes, revelant-se alhora dins la simplicitat i en una gamma cromàtica molt bàsica i reduïda, plenes de moviment, força, coratge, imaginació i sentiment, entre d’altres valors, basant-se en un repte creatiu de concepció i de realització. I a on la composició matèrica de la pinzellada, i els espais buits de la tela entraven també en el joc compositiu. No podem ometre que la mostra es fundamentava en la recopilació de 25 anys d’art en la història del pintor, i que aquelles obres exposades, havien estat, en el seu dia, la portada de llibres, de cartells propagandístics d’entitats, tant d’actes reivindicatius com commemoratius, a més de fotos i publicacions. on la seva obra ha estat difosa en articles de pes, envers a l’autor, arreu del mon i a on el seu talant de compromís social i polític sempre ha estat present. I encara que l’exposició, només era un resum d’aquest context en si, era una mostra plena de continguts i alhora molt adient per aprofundir en el coneixement del millor art abstracte.

Algunes consideracions sobre l'art contemporani - Ramón Casalé

És evident que l’actual crisi econòmica afecta a tothom, i més si ens referim a un sector tant concret i especialitzat com és el de l’art. L’adquisició d’una pintura o d’una escultura no és considera, amb tota la raó, una necessitat de primer ordre a l’haver altres prioritats. Per això el motiu d’aquest article és comentar com ha funcionat el mercat de l’art en aquests darrers anys, en que les fires han tingut un paper determinant, tant des de la vessant econòmica com de la creativa.
En canvi, a Barcelona portem uns anys on sembla que el tren de l’art hagi passat de llarg, doncs des de la fira d’Artexpo, als anys 90, i el Saló del Gravat –l’actual Estampa de Madrid-, pràcticament no s’han celebrat esdeveniments de prestigi dins de l’art contemporani. Només el Saló d’Antiquaris mereix una certa consideració, encara que darrerament hi ha menys galeries que hi participen. Sí que és veritat que s’han fet alguns intents per instaurar una nova fira, com per exemple a Girona i a Barcelona, cas de Siart, Bart i Swap, però les seves propostes no han fructificat. En canvi, sí que s’ha consolidat Loop, dedicada completament al videoart. En resum, podríem assegurar que la no existència d’una fira internacional de prestigi a Catalunya, segueix sent una assignatura pendent en el nostre panorama artístic.
Buscar quines són les causes d’aquesta situació és molt complex, ja que intervenen diferents factors que fan impossible l’existència d’un acord entre totes les parts implicades, doncs els interessos personals prevalen respecte als col•lectius, qüestió aquesta malauradament massa freqüent en el món artístic.
Vaig tenir l’oportunitat de ser membre del Comitè d’Expertització i Certificació d’Artexpo durant els anys que es va celebrar. Em vaig adonar de seguida de l’enorme dificultat que comporta posar en marxa una fira d’art contemporani, sobretot perquè no existeix la unió i la sintonia adequada per dur-la a terme de manera satisfactòria, ja que cada col•lectiu –Gremi de Galeries de Catalunya, Art Barcelona, Galeries Independents de Catalunya i Galeries d’Art Contemporani- va pel seu compte.
És cert que en els dos primers anys d’Artexpo la qualitat d’algunes galeries – o sigui el artistes representats- donava molt que desitjar. Posteriorment es va anar solucionant aquesta situació formant un comitè de selecció però, aleshores, és quan van venir de veritat els problemes. Totes les galeries de Catalunya que eren presents a la fira pertanyien al Gremi- condició indispensable per participar-, com era possible, doncs. que algunes d’elles no fossin acceptades, si els que ho decidien eren els mateixos galeristes?
Una altra qüestió cabdal, és la no presència a la fira de l’associació Art Barcelona, que aglutina les més importants galeries d’art contemporani de la ciutat -la majoria d’elles presents a ARCO des dels seus inicis-. Quin ha estat el problema de no voler participar a Artexpo? Una possible incompatibilitat de dates?. El fet de que si s’assisteix a un lloc no és convenient anar a l’altre?. Totes aquestes preguntes tenen les seves respostes, però quan se’ls hi ha demanat l’opinió no em tret res clar, només divagacions.
En conjunt, sense tenir el suport desitjat, sigui per part dels propis galeristes, sigui degut a la minsa implicació de les institucions públiques- Ajuntament i Generalitat- i privades –fundacions, museus, centres culturals, etc.-, o d’altres factors inherents, la qüestió és que Artexpo va desaparèixer del mapa artístic.
Ara se senten veus que senyalen la viabilitat de que Barcelona pugui tenir una nova fira en detriment d’ARCO, o almenys li faci la competència. Aquesta situació ve originada pels problemes que han tingut els organitzadors, doncs hi han hagut moltes discrepàncies pel seu funcionament, a banda de que aquets darrers anys han participats menys galeries internacionals. Per què ara determinats galeristes volen venir a Barcelona, quan sempre s’han mostrat reticents en acudir-hi?. El que és obvi és que no cal posar en dubte l’existència d’ARCO, ja que disposa del seu propi públic.
Sincerament no veig possible que tornem a tenir a Barcelona una fira d’art contemporani, i menys en el moment actual. El mercat de l’art està saturat de propostes "impossibles" que només poden mostrar-se en museus o fundacions. La realitat més propera a nosaltres és que s’ha de cuidar i animar al col•leccionista jove perquè s’interessi per l’art del moment, a més de que hem de ser conscients de que al no disposar de molts diners, s’han d’oferir uns preus més assequibles i unes condicions de compra més adequades als temps actuals.