El despertar

Durant el segle passat allò que fins aleshores s’anomenava art va sofrir moltes transformacions. Les tecnologies avançaven cada vegada més despresa i amb elles el pensament humà. L’artista va buscar noves maneres d’expressar-se i així en una espiral vertiginosa de “Ismes” : Impressionisme, Futurisme, Dadaisme…vàrem ser testimonis del naixement d’un nou món artístic.
Una de les coses que es van canviar dins d’aquest nou món va ser el concepte pel qual una obre d’art havia de ser quelcom durador i perenne, en conseqüència va sortir a la llum una tendència que contemplava un art efímer, d’una durada determinada o aleatòria.
Dintre d’aquesta tendència que supera els límits convencionals de les disciplines clàssiques, trobem les instal·lacions artístiques.
Una instal·lació artística és un gènere d’art contemporani on s’utilitza l’espai expositiu per crear, no un objecte sinó un ambient, entorns de vivències estètiques, emotives, sensorials, sensuals i intel·lectuals. Sovint l’espectador pot circular per l’obra i interactuar amb ella i pot incorporar noves tecnologies com són vídeos, mitjans informàtics, so o música.
A partir dels anys 60, molts artistes influïts pel tracte que feia de l’espai el moviment artístic anomenat Minimalisme, van centrar el seu projecte personal en les instal·lacions.
Així podem parlar d’artistes com: Joan Brossa, W. Vostel, A. Muntades, E. Valldosera,
J. Colomer, A. Mendieta i un llarg etcètera.
El procés de realització de les instal·lacions artístiques varia segons l’artista, n’hi ha que han estat concebudes per un lloc en especial i no es poden traslladar a cap altre i n’hi ha que cada vegada que s’exposen es creen de nou conservant-se només el projecte escrit.
La instal·lació artística que vàrem realitzar al Casinet d’Hostafrancs el passat dia ..., Va ser concebuda a partir de la lectura del monòleg “El despertar” dels escriptors Dario Fo i de la seva companya Franca Rame, on la protagonista explica la situació caòtica en que es troba.
De la idea de caos va sortir la idea de garbuix, d’embolic i d’aquesta el material: el ferro, material ferm i a la vegada, impregnat d’òxid, tant feble, que parla per si sol i expressa calladament allò que ara podríem explicar però no direm perquè sigui l’espectador que al veure d’instal·lació, es deixi portar sense guia per l’espai que hem intervingut.
L’obra la componen des de filferros prims o diferents objectes a peces que tenen una entitat pròpia. Menció especial mereix el metrònom que com la espasa de Damocles, marca implacable el pas del temps.
Amb aquesta instal·lació hem intentat cridar l’atenció vers les dones i vers el problema que se’ls presenta quan intenten compaginar la vida familiar amb la vida laboral.
Esperem haver aconseguit el nostre propòsit.
Anna Bafalluy, Anna López Isart I Montse J. Sorribes