Dues imatges, dues mirades

Es veritat , moltes vegades les imatges ens diuen coses que són molt difícils de verbalitzar i més posar sobre un paper en un escrit. He revisat dues imatges de la Guerra Civil que tenen un nexe en comú, la figura d'una noia que ens transmet en la seva mirada un grapat de sensacions i un crit de fons , un crit silenciós , un crit que ens interroga a tots amb una pregunta: què faig jo aqui ?.




En aquesta fotografia Robert Capa retratava una noia refugiada a Barcelona , el gener de 1939 , en espera de fer el camí cap el nord fugint amb la seva família de les tropes del General Franco que estan a punt d'entrar a la ciutat. La noia , diu el fotògraf : “ És molt maca però ha d’estar molt cansada perquè no juga amb els altres nens. Gairebé no es mou, només segueix tots els meus moviments amb els seus grans ulls negres”. Està asseguda sobre uns sacs de menjar , un d'ells porta una inscripció que diu “arroces” . Capa és un buscador de les imatges , amb els ulls la noia ens diu que està cansada que ja no pot més i es deixa anar, està passiva davant d'una situació que no controla , d'una guerra i d'una fugida que marcarà per sempre la seva vida.

Com segur que va marcar el soroll dels avions i de les bombes explotant que mai més va poder oblidar l'alumne del Grup Escolar Lluís Vives de Sants, Júlia Coello Pascual d'onze anys i que anava al Grau Bages .



En aquesta escola , una de les activitats que proposavan era demanar un dibuix cada dissabte sobre un tema concret, que podia ser l'escola, el carrer, la vida familiar ,... Aquestes imatges , avui recollides a l'Institut d'Educació de Barcelona són una crònica dels dies de guerra que varen viure els nois i noies a la ciutat. En aquest dibuix , Júlia Coello ens transmet una mirada sobre la seva visió de la guerra. La impotència respecte aquells ocells negres , com ombres grans terribles , que deixan anar sobre els carrers la carga de mort. Ens mostra també la seva solitud , va sóla pel carrer i es dirigeix a casa que potser hagi estat afectada per les explosions. La noia és la protagonista , viu en primera persona els desastres de la guerra, i és capaç de posar-ho ella mateixa sobre un paper.

Dues imatges , dues mirades . Una mirada desde fora, el perodista capta magistralment l'instant duna mirada robada. Una mirada des de dins , l'escolar de Sants reflexiona, i ens fa reflexionar a nosaltres, espectadors, sobre la violència i la guerra.

JOAN SANROMÀ – professor Institut Lluís Vives
Gener 2011

Cap comentari:

Publica un comentari