Els contes i els néts

Us explicaré la joia que ha representat per a mi explicar contes al nét,( primer era un de sol, el Pau, ara són cinc) i després escriure’ls. El Pau era molt petit, al voltant dels dos anys i quan li explicava contes posava i aguantava tan l’ atenció, jo em preguntava si era normal.
El Pau no era gaire bon menjador i un dia a l’ hora de sopar per distreure’l i obris la boca li vaig dir: Pau vols que t’ expliqui el conte del Pau i de la barqueta blanca, va dir que sí i a mida que anava obrint la boca jo vaig començar. Un dia en Pau va agafar la seva barqueta i se’n va anar a la mar. La barqueta era molt maca,tenia una vela blanca .Aquell dia el sol brillava al cel, era groc i rodo en els contes el cel sempre era igual i jo li preguntava com era el cel Pau?Ell deia groc i rodó. En Pau va pujar a la barca i és va endinsar a la mar. .La barqueta feia,xiu , xiu ,xiu per sobre l’aigua, van sortir peixos de colors, vers, vermells , un de groc li diu a en Pau. Saps Pau l’ aigua de la mar és salada....
L’ endemà a la hora de dinar el Pau em va dir: iaia expliquem el conte del Pau i la barqueta blanca, em va venir suor...el conte de la barqueta blanca... jo l’ havia oblidat, però és veu que ell no. De un raconet de la memòria em va sortir més o menys el conte. Li vaig explicar dos o tres dies. Una nit a l’ anar a dormir en Pau li va dir al seu pare, pare expliquem el conte del Pau i la barqueta blanca, al pare es va quedar estorat perquè no era un conte dels que ell tenia en el repertori. Aleshores vaig pensar que el podria escriure’l. Vaig agafar cartolines mida foli, i a cada cartolina a la part de dalt li vaig escriure unes quantes ratlles i a sota i vaig posar el dibuix adient. No vulgueu saber com era feta l’ il·lustració, ja que no se dibuixar, retallava dibuixos d’ un llibre, calcava d’ un altre lloc, posava de la meva collita algun que altre dibuix, ara de gran el Pau quan mira els contes riu de gust. La del mare d’en Pau quan ho va veure va dir -El podries plastificar , i així ho vaig fer, després vaig unir les cartolines amb una goma. I així va ser quan va començar l’ aventura d’ escriure més de quaranta contes. Sortien contes de tot arreu, altres eren totalment inventats. De vegades duia a passejar al Pau (encara anava en cotxet) a un lloc on hi havia una petita estructura de maons i allà vam viure el conte que després vaig escriure. Pau aquí dintre i viu un monstre, però és un monstre bo, li podríem donar herba perquè mengi, i ja ens tens en Pau i jo introduïnt herba per forat del pany. La cosa és va anar complicant perquè després ja em demanava contes a la carta.Iaia vull un conte d’un cocodril, una serp vermella, i un cuc també vermell i jo li feia el conte. Quan va venir una germaneta sortia en els contes que fèiem el Pau i jo. Després ja n’hi vaig fer algun exclusiu per a ella, però pocs, després quan van venir més néts també els hi vaig fet contes, però també pocs.I va ser curiós que el altre dia quan remenàvem els contes la neta més petita que tinc, quatre anys, va dir –Iaia jo no tinc cap conte. Quina verita! No hi ha dret! El que passa q ue ara fa temps que pels néts no he escrit cap conte, perquè en un moment donat vam decidir no fer-ne més perquè ja eren massa grans, per aquest tipus de contes. Però ara hi ha la petita, li vaig dir que demà mateix tindria un conte. Li vaig preguntar de que el volia i em va dir , de la mama, el papa Noel i jo. No cal dir que l’endemà tenia el conte i penso que ni faré més.
Joana Colomé

Cap comentari:

Publica un comentari