El 18 de maig d’enguany es commemora el centenari de la mort de Gustav Mahler, músic per damunt de tot, que va obrir les portes de la atonalitat en la composició i va fer escola en la direcció d’orquestra.
Nascut el 1860, va ser un home controvertit i polèmic, amb admiradors i detractors arreu. Es definia com a tres cops apàtrida: “Bohemi a Àustria, austríac a Alemanya i jueu al món. Intrús arreu i enlloc desitjat”. Amb un punt de supèrbia, tenia una elevada autoestima i autoconfiança, paleses a la frase que va dir arran de les crítiques a l’estil romàntic de les seves obres: “El meu temps arribarà”.
Com a director d’orquestra va ser extremadament exigent i autoritari amb els seus col·laboradors i no va restar més de quatre anys en cap dels càrrecs que va ocupar com a director o kapellmaister. De fet, segons ell mateix referia, es va dedicar a la direcció per necessitats econòmiques i com a conseqüència del fracàs de la seva primera obra important, Das Klagende Lied, en el concurs Beethoven de composició (1881).
D’ascendència jueva, es va batejar el 1897 per aconseguir ser anomenat kapellmaister de l’òpera imperial de Viena, en la qual va impulsar una reforma de les tradicions: la prohibició de l’entrada del públic durant la representació i de les interrupcions de l’espectacle encara que fossin per aplaudir alguna ària especialment emotiva, així com l’abolició de la claca. També es va enfrontar amb directors de teatre i escenògrafs per la fidelitat a la partitura original.
Es considerava un “compositor d’estiu”, ja que la majoria de les seves obres van ser composades durant les vacances; tot i que pocs mesos abans de morir va anunciar el desig d’abandonar la direcció d’orquestra per dedicar-se en exclusivitat a composar.
La seva obra, en la forma, neix del lied (cançó). Ell deia que, en la seva música, fins i tot els instruments mes harmònics (com la tuba, el fagot i les timbales) havien de cantar. Per això va fer una música d’una riquesa melòdica immensa, amb temes i frases musicals que es superposen constantment i passen d’un instrument a l’altre a gran velocitat.
En les seves composicions hi apareixen constantment marxes i cançons populars, probablement perquè la seva infantesa va transcórrer en un poble de la Bohèmia, Jihlava, en el qual estava aquarterat l’exèrcit austríac, i va conviure amb les marxes militars i les cançons populars de les tabernes i posades.
Va tenir diverses fonts d’inspiració: llegendes de l’edat mitjana en la seva primera època; els Knaben Wunderhorn (col·lecció de més de 500 poemes i contes llegendaris alemanys de diversos autors), que van donar lloc a l’univers Mahler, que el distingeix dels altres compositors; les poesies de Rückert, que es van afegir als anteriors i van consolidar el seu so i estil, i poemes xinesos tradicionals en la seva última etapa. La mort del seu germà Ernst (tot i que van morir 7 germans més al llarg de la seva vida), la del seu amic i compositor Rott i, sobretot, la de la seva filla gran, Maria, van marcar també la seva obra i la seva vida conferint-li un caràcter més aviat depressiu.
Tant la mort com el destí, el romanticisme fogós combinat amb moments de contemplació i èxtasi vers la natura i el sobrenatural, les contradiccions i els conflictes humans, apareixen en les seves obres de manera contínua, alterna, superposada melòdicament i, fins i tot, amb anotacions textuals a les partitures.
Coneixedor de la seva transcendència i per desig exprés seu, a la seva tomba només hi figura el seu nom. “Els que em busquen saben qui vaig ser, els altres no necessiten saber-ho.”
Aprofiteu l’avinentesa i acosteu-vos a alguna de les seves obres, si no el coneixeu és millor començar per alguns lieder, ja que l’extensió de les seves simfonies és considerable; però si el coneixeu és un bon moment per redescobrir-lo i deixar-se endur per la seva música.
Toni Peña
Nascut el 1860, va ser un home controvertit i polèmic, amb admiradors i detractors arreu. Es definia com a tres cops apàtrida: “Bohemi a Àustria, austríac a Alemanya i jueu al món. Intrús arreu i enlloc desitjat”. Amb un punt de supèrbia, tenia una elevada autoestima i autoconfiança, paleses a la frase que va dir arran de les crítiques a l’estil romàntic de les seves obres: “El meu temps arribarà”.
Com a director d’orquestra va ser extremadament exigent i autoritari amb els seus col·laboradors i no va restar més de quatre anys en cap dels càrrecs que va ocupar com a director o kapellmaister. De fet, segons ell mateix referia, es va dedicar a la direcció per necessitats econòmiques i com a conseqüència del fracàs de la seva primera obra important, Das Klagende Lied, en el concurs Beethoven de composició (1881).
D’ascendència jueva, es va batejar el 1897 per aconseguir ser anomenat kapellmaister de l’òpera imperial de Viena, en la qual va impulsar una reforma de les tradicions: la prohibició de l’entrada del públic durant la representació i de les interrupcions de l’espectacle encara que fossin per aplaudir alguna ària especialment emotiva, així com l’abolició de la claca. També es va enfrontar amb directors de teatre i escenògrafs per la fidelitat a la partitura original.
Es considerava un “compositor d’estiu”, ja que la majoria de les seves obres van ser composades durant les vacances; tot i que pocs mesos abans de morir va anunciar el desig d’abandonar la direcció d’orquestra per dedicar-se en exclusivitat a composar.
La seva obra, en la forma, neix del lied (cançó). Ell deia que, en la seva música, fins i tot els instruments mes harmònics (com la tuba, el fagot i les timbales) havien de cantar. Per això va fer una música d’una riquesa melòdica immensa, amb temes i frases musicals que es superposen constantment i passen d’un instrument a l’altre a gran velocitat.
En les seves composicions hi apareixen constantment marxes i cançons populars, probablement perquè la seva infantesa va transcórrer en un poble de la Bohèmia, Jihlava, en el qual estava aquarterat l’exèrcit austríac, i va conviure amb les marxes militars i les cançons populars de les tabernes i posades.
Va tenir diverses fonts d’inspiració: llegendes de l’edat mitjana en la seva primera època; els Knaben Wunderhorn (col·lecció de més de 500 poemes i contes llegendaris alemanys de diversos autors), que van donar lloc a l’univers Mahler, que el distingeix dels altres compositors; les poesies de Rückert, que es van afegir als anteriors i van consolidar el seu so i estil, i poemes xinesos tradicionals en la seva última etapa. La mort del seu germà Ernst (tot i que van morir 7 germans més al llarg de la seva vida), la del seu amic i compositor Rott i, sobretot, la de la seva filla gran, Maria, van marcar també la seva obra i la seva vida conferint-li un caràcter més aviat depressiu.
Tant la mort com el destí, el romanticisme fogós combinat amb moments de contemplació i èxtasi vers la natura i el sobrenatural, les contradiccions i els conflictes humans, apareixen en les seves obres de manera contínua, alterna, superposada melòdicament i, fins i tot, amb anotacions textuals a les partitures.
Coneixedor de la seva transcendència i per desig exprés seu, a la seva tomba només hi figura el seu nom. “Els que em busquen saben qui vaig ser, els altres no necessiten saber-ho.”
Aprofiteu l’avinentesa i acosteu-vos a alguna de les seves obres, si no el coneixeu és millor començar per alguns lieder, ja que l’extensió de les seves simfonies és considerable; però si el coneixeu és un bon moment per redescobrir-lo i deixar-se endur per la seva música.
Toni Peña
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada