Entrevista a Josep Carreras

Josep Carreras, tenor, ambaixador de la cultura catalana, fill pròdig de Sants i una de les veus de la lírica més aclamades dels darrers quaranta anys, torna avui a Sants, almenys en el pensament, per compartir amb els veïns dels nostres barris una estona parlant dels barris, de música i d’altres temes d’actualitat. Un dia va canviar de viure a Sants a viure gairebé tot l’any en un hotel o altre.

-Quan es jubili tornarà?
Doncs ara mateix no m’ho plantejo. Viatjo molt però sempre que puc torno a Barcelona. Encara que no visc a Sants, intento sempre que estic aquí retrobar-me amb amics de joventut en un cafè del barri.
- Recordem personatges com Magda Prunera? Què significava per a vostè?
En els meus inicis va significar moltíssim. Va ser una de les persones, junt amb la meva família, que em va animar i em va ajudar a estimar la música i el cant.
- A quin santsenc vostè li deu el fet d’haver arribat a ser Josep Carreras?
A la meva família i als meus amics. Vaig decidir que volia ser tenor quan el meus pares em va acompanyar a veure la pel·lícula El Gran Caruso, protagonitzada per Mario Lanza al cinema Gayarre.
- Conserva les medalles de bàsquet del BIM?
És clar que sí!!! Com un tresor!!!
- Darrerament canta molta cançó napolitana. És un registre en el qual s’hi troba bé. Què tenen les cançons napolitanes que enganxen tant als melòmans?
M’agrada molt poder interpretar registres diferents i, especialment, em trobo còmode amb les cançons napolitanes. Han format sempre part del repertori dels grans tenors des de Caruso, Di Stefano, Gili o Pavarotti.
- Encara se segueix trobant amb els amics al bar Bosquet?
Si, són cada vegada moments molt especials per mi. Els meus amics són gent sana, bona i entranyable.
- Va decidir no cantar més òperes en escena. No costa més cantar un recital en el qual es canta de principi a fi, que no una òpera en què apareix en algunes escenes i prou?
En l’òpera representes un personatge concret durant tota la representació i en els recitals i concerts cada cançó, cada peça, és un mon a banda. Per tant, requereix més versatilitat per part de l’artista.
- Deu estar al corrent del cas del referèndum d’Arenys. Segueix la política actual? Què li sembla tot plegat?
En aquest àmbit tinc les idees molt clares.
- Suposo que deu ser l’únic cantant que després de cantar 50 anys al Liceu segueix en actiu. És un rècord que l’afalaga?
El Liceu és el teatre més important de la meva vida. Vaig escoltar-hi òpera per primera vegada, vaig cantar-hi als 11 anys, vaig fer-hi el meu debut professional i a més hi he cantat més de 25 títols diferents. Em sento un privilegiat d’haver tingut aquesta extraordinària relació amb el Liceu.
- Què diu de Catalunya quan li pregunten sobre ella al Japó, a Malàisia o a Noruega?
Que em sento molt orgullós de ser català.
- Algú encara li diu Josep Maria? Qui?
Si! La Núria Feliu. A la Núria me l’estimo molt.
- La Fundació Josep Carreras té previst realitzar alguna activitat al nostre barri? No creu que podria ser interessant?
És una idea que hem valorat en alguna ocasió. De moment ens hem centrat en actes més de tipus mèdic i en centres hospitalaris tant a Barcelona com arreu de l’estat. De cara al futur, no ho descartem.
- Va interpretar la Cançó de Sants amb la Núria Feliu. No ha pensat incorporar-la al seu repertori habitual?
En realitat la vaig gravar recentment en un disc de cançons catalanes. És una cançó preciosa.
- Quin era el seu racó preferit dels nostres barris?
L’Institut Montserrat, el BIM............. i Ca l’Evelino!!!!!

Albert Torras i Corbella

El cinema als nostres barris

El nostre barri sempre ha tingut molt interès pel cinema. Potser podríem començar per Fructuós Gelabert, que va tenir un local al carrer Galileu i que va construir la seva primera càmera el 1897.
Vam tenir diversos cinemes: Arenes, Gayarre, Manalic (Albenis), Liceo Miami (Bordeta), Alborada i Vallespir. Al carrer Sagunt es conserva una arcada on encara s’hi llegeix “Cinematógrafo”.
Jo vaig veure la primera pel·lícula al cine Manelic, possiblement l’any 1942. Era Cumbres Borrascosas, que em va impactar molt. Ara sé que era del 1939, dirigida per William Wyler.
Però, passo a èpoques més modernes, entre els anys 1972/73 un grup d’afeccionats al cinema vàrem crear el Cine Club Eina 2, el qual ha desaparegut. Teníem dos motius: un, de tipus polític ja que durant el fòrum es podien dir coses que no es podien dir públicament, i l’altre, donar a conèixer pel·lícules interessants. Això sí, amb un policia sempre a dintre. Es projectaven pel·lícules al teatre de l’Orfeó de Sants. També un grup de pares del Centre Social de Sants vàrem organitzar unes sessions mensuals de cinema infantil que projectaven al teatre de Sant Medir amb pel·lícules de gran qualitat. Vàrem començar al final de 1975 i vàrem acabar el 1978 amb la projecció de La Ventafocs (versió catalana).
El 1978, Pere Garcia junt amb altres persones varen organitzar el que anomenaven festivals de Cinema a Sants, el primer es va celebrar el 1978, el segon el 1979 , el tercer al 1980, el quart el 1981, els dos últims amb poca repercussió. El novembre de 1982 es celebrà el V festival de Cinema de Sants, amb molta repercussió. Es va publicar una àmplia ressenya el 27 de novembre de 1982 al Diario de Barcelona. El 1994 es creà el Cine Club la Llanterna Màgica, que durà fins el 1996. Van fer diverses projeccions al Centre Cívic de les Cotxeres, algunes d’elles amb la col·laboració del Col·lectiu d’Artistes de Sants.
El 1996 organitzen un homenatge a Fructuós Gelabert i col·loquen una placa al Vapor Vell, que avui es troba al vestíbul de la biblioteca. Actualment segueixen altres activitats com Cinema a la fresca... i d’altres.
Actualment es fan sessions de cine fòrum a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta.
Per fer aquest article he tingut la col·laboració de Núria Trullà d’Eina 2 i de Montserrat Areu i Francesc Comas de la “Llanterna Màgica”

Autora: Llibertat Canela

Vigència de les Festes Majors


Després d’uns mesos curulls de festes majors als nostres barris, val la pena fer esment d’un fet tantes vegades reivindicat i que ara, finalment, cada vegada és més proper: la destijada renovació de les comissions de carrers amb gent jove, nova saba que ha d’ajudar, d’una banda, a mantenir la vigència de les Festes Majors com a festa local o d’interès global -allò que Manuel Castells des de fa tant de temps s’entesta en anomenar “glocal” i, de l’altra, a saber-se renovar, que no és el mateix que renovar i prou. El saber-se renovar implica mantenir un respecte per allò que s’ha fet, innovar des del coneixement i no mantenir una actitud trencadora amb el passat que sovint no duu enlloc, i menys en un terreny com les festes majors, que beuen d’una tradició centenària.
Tradicionalment, les festes majors eren festes religioses, que al llarg del segle XVIII i a partir sobretot de la implantació d’un cert temps lliure, vénen acompanyades de balls de plaça, xocolatades i actes per la mainada, etc, organitzats per l’administració parroquial del sant patró o per l’Ajuntament. Després s’hi afegiran les associacions culturals: casinos, centres recreatius, casals de barri, orfeons i entitats corals, a finals del segle XIX, que inicien una tasca organitzativa de balls d’envelat i activitats culturals. El 1877, dos redactors de l’Eco de Sants, Pere Riera Riquer i Jacint Laporta, decideixent tirar endavant uns Jocs Florals, els primers fora de Barcelona.
Els Jocs Florals com a activitat cultural desaparegueren a les primeries de segle, però anys després es recuperaren a Hostafrancs en els Jocs Florals de l’Àngel Custodi, cap a la dècada dels cinquanta.
Al mateix temps, els carrers havien anat substituint els envelats aixecats per associacions o per col·lectius com el del Mercat de Sants, que van preferir cedir el protagonisme als carrers.
Amb la recuperació dels anys vuitanta, la festa major ha quedat relegada els vint-i-cinc primers anys a les comissions d’alguns carrers, nombre que fluctua entre la desena i la vintena, agrupats en la Federació de Comissions de Carrers.
Cal recordar, ara que es presenten temps de canvi, que no sempre ha estat així. Per exemple, a Hostafrancs i el Poble-sec, a falta de comissions de carrers, són les associacions les que tiren endavant les activitats. A Hostafrancs havien estat una desena els carrers que es guarnien. Però quan els carrers van faltar, les associacions la van mantenir. Aquests darrers anys, els Castellers de Sants s’han sumat a la Festa Major de Sants organitzant un conjunt d’activitats que demostren que la Festa Major no és patrimoni de ningú, sinó de tots.
Si sembla que un dels hàndicaps de la nostra festa, la presència de la joventut, ja comença a estar solucionada, caldria començar a pensar com ens imaginem les festes majors de l’any 2050 en aspectes programàtics. En quines activitats es pot innovar, quines cal mantenir, quines cal deixar de banda i quines cal reincorporar són preguntes que cada comissió i associació es fa en començar l’any. I les respostes, on les tenim?
Les darreres investigacions històriques han aportat dades de com eren les festes majors fa cent anys. Evidentment, la societat ha canviat molt. Però realment, avui en dia, trobem desfassades activitats com uns Jocs Florals de Sants, per Sant Bartomeu? Una representació escenificada del Ball de Sant Bartomeu o del Ball d’en Serrallonga? Un envelat de Festa Major? Fa ben poc l’Ajuntament recuperà el castell de focs, que s’havia perdut durant molts anys i ha resultat ser un èxit.
A vegades, les noves idees no són més que recuperacions d’activitats o elements del nostre passat i que, passat el sedàs dels anys, recuperen nova vigència.
Aquest és el repte que tenen els joves que entren amb força a les comissions i a les associacions que fan festa major: mantenir, innovar i recuperar. Caldrà fer-ho, i mantenir la diferència, per no esdevenir tan sols una festeta pintoresca com la de tants altres pobles.

Autor: Albert Torras

Racó poètic: Un bosc cremat

Un bosc cremat és el punt de partida
per assenyalar tots els accents
que són per descobrir
però que no sabem on paren
les mil paraules
al costat de mil imatges
que hauran de ser plenes de rebel•lia
com rebel és la petja que cerca
tota mena d’embats de l’ànima
i les paraules s’han quedat curtes
perquè resta la imatge que vol ser valenta
i allí, el bosc cremat que esdevé en una colla
de tons marrons ja que els negres s’han esfumat
i hom segueix cercant tota mena de tonalitats
derivades del negre...

Autors: Rafael Soteras, de la poesia. Amèlia Romero, del dibuix

Aquí, abans, ara, després i nosaltres

Escric aquestes ratlles prenent de base les petites reflexions sorgides mentre m’he dedicat a ensenyar català als adults, sobretot a persones vingudes de llocs i països molt diversos, però també a partir de l’experiència diària, dels contactes socials, de llegir articles d’opinió, de veure de tant en tant la televisió, escoltar tertúlies radiofòniques i conèixer notícies del país. Les reflexions giren a l’entorn de dues coses: la primera sobre què és una llengua i com estem ensenyant català a gent que no ha tingut prou temps per conèixer, comprendre o assimilar els referents que ens constitueixen com a poble i que donen sentit a l’aquí, l’abans, l’ara, el després i el nosaltres que configuren la catalanitat. I la segona, sobre la globalització del concepte de persona.
Hi ha un nou concepte globalitzat de persona que s’estén arreu i que redueix cadascú dels humans a ser només un registre concret d’una immensa base de dades (de més de sis mil milions de registres) on s’assignen categories homogeneïtzadores, uniformadores: cadascú de nosaltres és una fitxa en què consten: l’estat on radiquem, la població on vivim, l’adreça que tenim, el número que ens identifica, el sexe i l’edat, l’estat civil, la professió, la situació laboral, la càrrega fiscal que suportem... I gairebé res més. Sembla que pertànyer a la humanitat comporti única i necessàriament poder omplir totes i cadascuna de les caselles de la taula (cosa que ens porta a pensar com s’inclouen al món global les persones que no poden fer-ho). A tot estirar, se’ns concedeix de tenir uns records, desigs, penes i il·lusions que no es corresponguin amb els dels altres, que no s’incloguin en cap llista, que ens facin originals, propis; però records, desigs, penes i il·lusions emmarcades en l’àmbit familiar i en cercles individuals, privats; records, desigs, penes i il·lusions sense història col·lectiva, de país; com a molt, records, desigs, penes i il·lusions acomboiats per les autoritats per crear una consciència ben controlada de col·lectivitat mitjançant campionats d’esports, concursos televisius, festes d’exaltació militar, etc.
Pel que fa al català i a l’esforç que ens cal a tots d’ensenyar-lo, de no deixar de parlar-lo amb qui no el té com a propi i de millorar-ne el coneixement i la qualitat, sento sovint que es parla de llengua catalana referint-se gairebé únicament a l’aprenentatge d’un conjunt de normes que la constitueixen i al desenvolupament de les habilitats d’entendre-la, parlar-la i escriure-la. És cert: la normalització lingüística ha de promoure’n el coneixement, l’ús, i un ús qualitatiu. Però la llengua no és solament un codi i una habilitat. És sobretot un tresor, un riu d’humanitat que porta dins la remor d’un poble de milers i milers de persones plenes de records, desigs, penes i il·lusions personals i col·lectives. Llegiu amb deteniment l’obra de Joan Coromines i us adonareu com la llengua és història. La llengua catalana és un riu que ens ha arribat fins aquí i que ens correspon de fer córrer endavant amb els records, desigs, penes i il·lusions dels que conformem ara, de manera encara més vària i diversa, el nostre país, els països catalans. I això significa que, tot ensenyant o aprenent català, tot usant el català i millorant-ne l’ús, ens cal fer presents els referents que ens configuren com a catalans. Cal que parlem arreu del que som i del que tenim, amb una estimació del que ens és propi, que inclogui el respecte i l’interès pel que és dels altres:
Tenim un aquí propi no inclòs a la llista de llocs de la base de dades globalitzadora: els Països catalans. Posseïm un patrimoni natural, paisatgístic, patrimonial, literari, artístic i humà a l’alçada de qualsevol país, estat o regió del món. És la nostra terra. Una característica pròpia de la catalanitat és justament el costum de conèixer el país, no solament amb els ulls, per la lectura, sinó també amb les cames, recorrent-lo de cap a cap i descobrint-ne els racons. Donem-lo, doncs, a conèixer. Continuem llegint país, recorrent país i acompanyant pel país aquells que no el coneixen.
Tenim un abans, un ara i un després propis, que hem hagut de descobrir, crear i dissenyar a contracorrent. És la nostra història, la dels Països catalans, una història bastant diferent de la que ens vam examinar oficialment quan teníem quinze o setze anys els que ara depassem els cinquanta... Una història antiga que ens diu que venim «d’un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles...». Una història més recent, amb un greu entrebanc, com una estaca clavada, que hem hagut d’«estirar fort per aquí i per allà», fins que l’hem fet caure. Una història que sovint ens ha fet cridar, arravatats d’ira, «Què volen aquesta gent?». Una història que ha de seguir endavant, i que serà, segons allò de què estiguem plenament convençuts, un país amb subordinació, autonomia, sobirania o independència... Parlem-ne. Amb convenciment. Amb respecte. Amb llibertat.
El nostre país i la nostra història configuren un nosaltres: els catalans. Un nosaltres teixit amb la vida quotidiana dels barris, els afanys dels pobles i ciutats, les festes populars, les propostes d’un món associatiu ric i divers. Un nosaltres format per pares i mares, tècnics i obrers, estudiants i investigadors, polítics i artistes, amb una història compartida, una terra treballada i una llengua comuna.
Només si parlem dels referents propis que ens constitueixen aconseguirem que el nostre ésser es mantingui viu i real. Allò de què no es parla, acaba no existint. De petits, sobretot els que depassem els seixanta anys, no sentíem parlar —almenys aquest és el meu cas— de Catalunya, ni de la llengua catalana (ens deien que era un dialecte, un realització deformada del castellà), ni dels nostres escriptors, dels nostres polítics, dels nostres artistes més pròxims... Per a mi i per a molts la realitat catalana no va existir fins que unes persones que van voler «salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa» no ens la van descobrir parlant-ne, acompanyant-nos per la terra perquè l’estiméssim, fent-nos pensar en el que havíem estat i el que havíem d’arribar a ser...Ens cal treballar, no solament per conèixer i usar la nostra llengua, sinó també per donar a conèixer els aquí, els abans, els ara, els després i els nosaltres de la catalanitat en un món en què sembla que solament les categories homogeneïtzadores i les llengües dominants tinguin valor. Si ho fem, no salvarem solament els nostres mots, el nostre ésser català: col•laborarem amb tots els països, amb tots els pobles que no tenen reconeguts els seus aquí, abans, ara, després i nosaltres perquè els ho neguen les autoritats registrades i oficials de la base de dades global. El propòsit de definir-nos com a poble és, contràriament al que pugui semblar, un objectiu de valor universal: el món global ha de comptar en primer lloc —i abans dels estats amb què s’organitza per raons d’eficiència— amb els pobles que el configuren. No hi ha d’haver exclosos. Cal reprendre els records, desigs, penes i il•lusions col•lectius que, expressats en la llengua que cada poble ha bastit, donen ple sentit a cadascuna de les comunitats humanes del nostre món. Així la Terra no serà una descomunal base de dades, una suma d’individus uniformats i ben classificats, sinó un entramat de pobles que l’habiten.


Autor: Jordi Esteban

En record de Josep Drets

Josep Drets (1909/1983) sempre va ser una excel·lent persona i a més despertava un sentiment entranyable. Actor excels, home íntegre, tenia una ètica i un sentit de la responsabilitat exagerats.
Fill de Sants, el seu pare ja havia estat actor, director i empresari teatral. Sens dubte, els gens de Talia els duia a la sang. Professional de la venda –del que vivia–, era home de bones relacions públiques. El teatre –com a contrapunt– l’acompanyava sempre: era la seva veritable i segona vida i va ser molt millor director que intèrpret.
Persona de físic atractiu: prim, talla mitjana, cabell estirat i ben clenxinat, bigotet retallat, vestit sempre amb cura, feia jugar molt les mans. Era nerviós i sentimental, pessimista i alhora “culé” com pocs. Josep Drets era un apassionat de moltes coses i les vivia com pocs.
Tant si interpretava com si dirigia, estudiava els textos a fons, esmicolant i refent de nou els personatges. Jo tinc, entre d’altres, un gran record d’ell emocional: ha passat més de mig segle i sembla que ho pugui entrellucar en vídeo. Encara el veig, brodant el difícil paper del bufó Bernadot, personalitat tràgica, de l’obra El fill del Rei, d’Àngel Guimerà, una de les “més costoses que arriben al públic”, dins la dramatúrgia turmentada de don Angel. Era una tarda de desembre del 1950, a l’escenari de “l’Orfeó de Sants”. El senyor Drets la interpretà i la dirigí. El “seu” Bernadot va resultar proper a la genialitat.
Aquesta anècdota traspua el que aquell home intel·ligent era capaç de fer a través del teatre.
Cal que Sants i els nostres barris en general li ofereixin un sentit i càlid homenatge.

Autor: Esteve Calzada

Feminitat en dansa

Hi havia una vegada i no hi havia fa més de cinc mil anys, un món on la cultura patriarcal encara no existia. Un concepte que encara trigaria un temps a ser concebut pels precursors de la religió cristiana i monoteista. Les dones tenien el do de fer-se veure i respectar, de posar ordre civilitzat amb sensibilitat i intuïció, d’entregar-se als cicles de la Natura amb reverència i amor. Uns segles matriarcals, que contemplats en la llunyania d’un horitzó des de les notres platges i terres contemporànies, semblen fruit d’una il·lusió virtual. Afortunadament encara en queden, d’aquests clans femenins, com per exemple a les illes properes de Panamà. Però això ja son figues d’un altre paner.
Ara, us agrairia que tanquéssiu els ulls i amb la imaginació voléssiu fins a les terres d’Orient Mitjà, entre Babilònia i Egipte, entre la saviesa grega dels nostres avantpassats i la mar desconeguda que s’amaga entre les dunes del desert. Diuen alguns, però no està gaire clar, que va ser allà on va néixer la dansa del ventre. Un entreteniment actualment dirigit als homes o, millor dit, venut com espectacle per satisfer la necessitat masculina de gaudir i disfrutar de la femenina sensualitat. La realitat és ben diferent. Aquesta meravellosa dansa oriental formava part dels cultes a la deessa de la Fertilitat i la Maternitat: les embarassades el practicaven per afavorir el part i les mares recents per recuper-se del meravellós tràngol de donar a llum; les joves, per disminuir els dolors menstruals i la resta, simplement per lloar la deessa interior que tota dona porta a dins. Era un acte de profunda sacralitat i devoció. Diuen les ballarines d’avui dia que a l’hora de ballar i lliurar-se als moviments sinuosos que inspira aquesta disciplina és importannt tenir en compte aquest lligam amb l’espiritualitat, sinó es corre el risc de caure en la trampa de la vulgaritat. S’ha de dansar “per amor a l’art” i sense perdre el nostre vincle indestructible i etern amb les forces de l’univers.
Però més enllà de l’esfera espiritual, els metges recomanen la dansa del ventre per ajudar a superar les dificultats de la vida moderna, tant físiques com psicològiques. Els psicòlegs al·leguen que ajuda a pujar l’autoestima i a trobar el poder personal que les filles de la societat igualitària tant necessitem. És una eina ideal per explorar la feminitat perduda en aquesta batalla diària que ens obliga a enfrontar els nostres propòsits laborals, (recordeu que la feina i la consecució d’objectius són elements pertanyents a l’energia masculina dels éssers humans). És evident i cada vegada més sabut, que l’energia femenina del món està resorgint en aquesta Nova Era que alguns diuen que ja ha començat. Però, d’altra banda, retrobar l’essència que batega en un cor femení és absolutament necessària perquè una dona pugui donar al món tot allò que li ha estat otorgat des del naixement. Així doncs, sàpigues dona que la dansa del ventre ballada amb autenticitat i amor per la vida pot ser la clau que et falta per obrir la porta de la teva veritable llibertat. La llibertat de ser qui ets. La Natura et convida a dansar tot lloant el teu millor i més sagrat talent, el do de la creativitat.

Autora: Lidia Hill

Semblança d'un gran home

Vàrem citar-nos amb el mestre Pérez Moya al bar Liceu, a les quatre de la tarda. Com un rellotge, a l’hora en punt, arribà. Amb el seu pas curt de franciscà i la seva mitja rialla, enmig del soroll de les converses del cafè i dels cops dels billars de l’altell, em va fer l’efecte que arribava un àngel. Sense gaires preàmbuls, començàrem a parlar de música i del sentit que aquesta té per als pobles per arribar al cor dels éssers humans i lloar Déu.
Després de les presentacions i de demanar uns cafès, vaig donar al mestre Pérez Moya un qüestionari perquè l’emplenés i ell, suaument, em digué: “Perdoni, però desconec moltes expressions que vostè usa, recordi que aquest mes de març ha fet quaranta-cinc anys que estic mort i el món ha canviat.. i la veritat, ja no entenc moltes de les coses que fan els homes d’avui, jo crec que el meu decàleg està oblidat... I tothom va a la seva, i ... En fi, sóc conscient que la meva època com a mestre de cors és un record”.
Els seus ulls em miraven con demanant-me perdó per no contestar el qüestionari. Jo li vaig preguntar: “Mestre, quins records teniu de l’any 1926, quan us vau fer càrrec de l’Orfeó de Sants?” Ell, suaument, digué: “Aleshores jo ja tenia una gran experiència, un camí fet des de l’any 1902 quan m’anomenaren director i organista de l’escolania de la Mercè, però va ser el 1904 quan vaig tenir el meu primer contacte amb el món coral, aquella Schola Cantorum de Sant Miquel va ser la fita més important de la meva trajectòria musical i també l’amistat amb el mestre Lluís Millet fou cabdal per als meus coneixements. En allò que pertany a l’Orfeó, us dic que el meu cor i el meu esperit sempre seran amb tots els cantaires i els afanys que tenen per millorar el món i fer país a través de la música”.
Després d’una petita pausa, el mestre Pérez Moya continuà dient: “Vostè mateix pot apreciar que pocs gaudeixen de la música que jo practicava, sóc un anacronisme...” El vaig interrompre dient-li: “Com podeu dir això, mestre, vós, home de fe, que dèieu La música és el camí i l’esperit per adorar Déu. Vós, que l’any 1915 anàveu a la presó a fer cantar els presos anarquistes i de totes les tendències i us tenien per un sant baró. Vós, que vau viure amb l’esperança de canviar el món, no podeu ser pessimista ja que vós, juntament amb altres grans directors d’orfeons, sou per a nosaltres el llegat més preuat del poble català. Gràcies a tots no hem perdut les arrels i som on som, per l’herència que ens veu deixar.” El mestre, apuntant un somriure, digué: “M’afalaga... I el soroll del cafè comença a molestar-me, per això us prego que posem fi a la conversa i un altre dia en continuarem parlant.”
El mestre Pérez Moya em donà la mà i, a poc a poc, sortí a l’aire fresc del mes de març.

Autor: Miquel Marroig

Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna


L’Escola Moderna és una institució pedagògica que funda a Barcelona el pedagog i pensador llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.
L’Escola Moderna va posar en pràctica les idees de l’escola laica, racionalista i la coeducació. Els conceptes de l’escola es tradueixen en una escola activa, reflexiva i no dogmàtica, en què l’alumnat assoleix els continguts mitjançant experiències, activitats, sortides per tenir contacte amb la natura, l’observació directa, la ciència i l’estímul de la sensibilitat.
L’estímul de la sensibilitat s’assoleix mitjançant les arts: la literatura adient a cada edat dels infants, les arts plàstiques -dibuix, pintura i escultura-, la música mitjançant el cant i les manifestacions musicals instrumentals.
També la sensibilitat en l’Escola Moderna anava dirigida a aconseguir l’estima i el respecte entre companys, escola socialitzadora, per assolir amb el pas del temps una transformació de la societat.
A l’Escola Moderna no es feien proves de nivell de les diferents matèries per no potenciar la competitivitat, les i els alumnes adquirien els coneixements a partir del seu propi esforç i el seu propi ritme de treball, alhora que l’educació física i l’esport eren no competitius.
En aquesta sensibilitat hi havia un fet transcendental que era la introducció de la coeducació, perquè en paraules d’en Ferrer les nenes i els nens adquirissin una concepció fraternal de les persones quan fossin dones i homes adults i poguessin transmetre per convenciment aquest concepte de fraternitat a llurs filles i fills.
Per tant, l’objectiu global de l’Escola Moderna no anava dirigit solament a l’assoliment d’uns determinats continguts diguem-ne acadèmics, sinó que el que pretenia Ferrer era aconseguir mitjançant l’escola la transformació de la societat: que l’Escola Moderna fos la llavor d’un model d’escola que a partir de les nenes i els nens portés la llibertat, la justícia social, la desaparició de les classes socials i la fraternitat a la societat del futur immediat.
Per incentivar aquesta transformació, l’Escola Moderna organitzava els dissabtes i diumenges conferències i debats dirigits a les famílies de les i els alumnes, i alhora Ferrer creia que les nenes i els nens transformarien la mentalitat dels seus pares i mares. També es creà una editorial annexa al centre que publicà un butlletí, textos escolars, obres de divulgació científica i textos de divulgació anarquista.
Molts dels conceptes que fins aquí s’han descrit de manera sintètica ens són del tot familiars i estan reflectits en lleis com la LOGSE, la LOE, la LEC i en infinitat de normatives, plans d’estudis, plans anuals de centre... Però hem de tenir present que l’Escola Moderna va ser fundada l’any 1901 amb un concepte revolucionari de la pedagogia i que va ser clausurada el 1906, momento en què van acusar Ferrer de ser l’inductor de l’atemptat al Rei d’Espanya Alfons XIII, tot i que qui va llençar la bomba fou Mateu Morral, bibliotecari de l’editorial de l’escola.
Després del judici, Ferrer fou declarat innocent, però l’Escola no tornà a obrir.
Tres anys després, Ferrer fou de nou acusat, aquesta vegada de ser el principal inductor de la revolta popular de la Setmana Tràgica, fou condemnat sense proves a mort i afusellat al nefast castell de Montjuïc la matinada del 13 d’octubre de 1909.
Dècimes de segon abans que l’escamot disparés, Francesc Ferrer i Guàrdia va cridar «VISCA L’ESCOLA MODERNA!».
Tenia 55 anys.


Autor: Josep Maria "Vaqué"

TRAJECTÒRIES PLENES D’ART


La sala Jacint Laporta del centre Cívic de les Cotxeres de Sants ha acollit recentment tres exposicions sensacionals i de gran envergadura: les tres feien referència a una llarga trajectòria, cadascuna en el seu cas específic. La primera va ser la de l’artista Agustí Ballester, que ens mostrà una retrospectiva de la seva millor obra, Impulsos inconeguts, que obeeix a la necessitat de recerca i diàleg que l’artista manté en cadascuna de les que anomenen escultopintures i en les quals experimenta tant amb la forma com amb la materia, combinant-se en cadascuna d’elles un ampli ventall de textures i gammes de tons, els quals desvetllen la gran sensibilitat i capacitat de creació de l’autor, ultrapassant el llenguatge estrictament plàstic per endinsar-se en un univers simbolista i conceptual. Dins la gran unitat que totes les obres mantenien pel seu traç indiscutible, cap obra resultava indiferent, i tant per si soles com pel seu conjunt, els sentiments fluïen despertant un elevat nombre de sensacions a l’espectador.
Seguidament va ser l’Esbart Ciutat Comtal qui adequà molt hàbilment l’espai en motiu del seu 50è aniversari en Records a escena, i sobre un plafó de color granat que feia de fil conductor per totes les parets, dansaven ordenadament les fotografies i cartells més emblemàtics de tan llarga i creativa trajectòria. Feien referència a allò que ha significat i significa aquest esbart com a entitat cultural, social i humana, que ha treballat per la cultura catalana dintre del context històric, social i polític des de la seva fundació i que de forma evolutiva ha retrobat balls que s’havien arraconat, com el Ball de Rams d’Hostafrancs. L’exposició es complementava amb uns maniquins que exhibien uns elaborats vestits, que es fan o s’han fet servir en les danses. L’Esbart Ciutat Comtal és un dels esbarts de més alt nivell que actualment tenim a casa nostra i que porta el seu art en majúscules arreu del món.
I la tercera exposició fou La otra mirada, formada per fotografies, amb un concepte i format poc comuns que Fernando Grifell, director de la Casona i mestre de teatre, ha anat fent durant 29 anys als seus alumnes i actors de teatre.
El seu ull fotogràfic ha perpetuat segons únics i irrepetibles, on l’acció dels actors en escena conformaven punts de vista totalment creatius, en els quals entraven en joc el moviment, els contrastos de llum i ombres, o espaials, o simplement la congelació d’una emoció.
Una exposició molt interessant donades les composicions creatives resultants d’aquest procés, en el qual es podia gaudir de la bellesa i de l’art, que era el llenguatge més directe que ens oferien aquestes magnífiques fotografies.

Autora: Anna Rodà

ART JOVE

En l’actualitat, l’art jove es troba en un dels seus moments més productius i aquest fet té molt a veure amb la investigació que duen a terme molts artistes envers nous llenguatges artístics. La nostra generació ha crescut coincidint amb l’aparició de les noves tecnologies i aquest factor ha fet possible que l’art s’obri a uns nous territoris i llenguatges, l’artista jove ha sabut xuclar el canvi i plasmar-lo en el seu treball. Al concepte “d’artista plàstic” se li afegeix un altre d’importància equivalent, “l’artista multidisciplinar”, que experimenta i fusiona el fet audiovisual juntament amb el fet pictòric i l’escultòric, i que recupera noves pràctiques artístiques com la perfomance i la instal·lació. Paral·lelament, s’ha de mencionar la bona acceptació que aquest nou Art està tenint en les sales d’exposició i el suport que es brinda des de molts col·lectius artístics, com el de Sants, perquè l’artista jove doni a conèixer la seva obra en circuits d’exposició.
Són també importants els centres d’art i de producció que han anat sorgint en el nostre territori en les últimes dècades, com Hangar de Poble Nou i Can Xalant de Mataró, on l’artista jove troba un lloc de treball i els mitjans necessaris per poder portar a terme el seu projecte. També en els últims anys ha crescut notablement l’oferta de concursos, que es converteixen en perfectes plataformes per apropar l’art a la ciutadania i perquè l’artista mantingui nous diàlegs amb companys de la seva professió. L’aparició d’aquests festivals també està oferint moltes possibilitats als grups artístics que treballen amb les instal·lacions o les intervencions efímeres i que mentre dura el festival troben una manera de mostrar la seva obra.
L’art urbà que ha estat desprestigiat fins fa poc també ara es troba en un moment àlgid, ja que són moltes les ciutats que organitzen festivals on l’artista pot disposar de velles façanes per rehabilitar-les artísticament, fet que era impensable anys enrere.
En general, l’art jove es troba en un moment fèrtil, on totes les pràctiques tenen el seu lloc, però sí que és cert que aquesta acceptació és molt nova i que encara resta molt per fer en quant a apropar l’art a la ciutadania i que tots els artistes tinguin les mateixes possibilitats per mostrar la seva obra.

Autora: Isabel Blanco

De l'Art - Contradiccions


Fa pocs dies llegia una entrevista al director de la Tate Modern de Londres, Sr. Vicente Todolí, amb un titular en lletra gran que deia: “Art és tot el que un diu que és art”.
Duchamp ho va deixar clar. “Marcel Duchamp és l’artista que va exposar un urinari com a obra d’art, i que potser en el seu moment, va ser el més provocador que mai s’havia tingut la gosadia de presentar en una exposició d’art. Per tant, si partim d’aquesta premissa, tot pot ser considerat art.”
Crec en la llibertat de l’artista creatiu, però potser, per no ser-ne un estudiós, i tenint només el coneixement de la pròpia pràctica -que durant quaranta anys m’ha portat a veure multitud d’exposicions, aquí i fora, i m’he enfarfegat d’art des de bona part d’Europa i una mica dels Estats Units-, decididament, m’he acabat decantant per l’art que emana de l’equilibri entre el sentiment i la pròpia reflexió.
Tot això, pot ser molt embolicat i fer-se impossible d’explicar, per a posar-s’hi d’acord de manera majoritària, per tant, i acollint-me al context summament eclèctic que, des del segle passat estem vivint al món de l’art, jo, he pres de fa anys la decisió de ser jo, tot i que, sent una persona totalment immersa en el món que m’ha tocat viure, i admirant i respectant l’obra de molts artistes coetanis, defenso la meva persona i independent manera de fer.
Aquest ser jo, no amaga certes dificultats per ser admès en aquest especial món de l’art. Precisament al principi d’aquestes ratlles, mencionava el dirigent d’un important museu del món, que és definia com “curator” i comissari d’exposicions, és a dir qui obre o tanca les portes a uns o altres, sense més criteri que el que dicten les seves pròpies opinions, és a dir, amb qui mana hem topat.
Vet aquí doncs, la meva defensa de l’artista sincer, que no s’amaga darrere de cap de les moltes fal·làcies imperants, que, fins i tot amb l’excusa de les noves tecnologies, camufla uns objectius buits i que en el millor dels casos, poden ser simplement acudits. No només el fet d’utilitzar tecnologies actuals és garantia d’haver de considerar obra d’art qualsevol manifestació de les arts, dites avui, visuals, tenint en compte però, que sempre es pot muntar tota una filosofia a l’entorn del que sigui.
Em decanto doncs, per la llibertat creativa, en quant ho és, plenament contemporània i rica en la seva diversitat expressiva, on el que te importància és la sinceritat de l’autor, i la força, imaginació, poesia, sentiment, missatge, fantasia, etc. que és capaç de transmetre amb la utilització de les tècniques que li siguin més adients.
Possiblement, en aquestes reflexions o pensaments en veu alta hi ha contradiccions, que no nego, evidentment, però que només son fruit d’aquest temps en el qual tots estem atrapats i on la convulsió afecta les idees, el pensament, la política, els costums, amb influències de tota mena, que sense apreciar-ho condicionen tot l’espectre social, i com no, el d’aquest complicat i malgrat tot estimat món de l’art.


Autor: Ferran Soriano

Foto Històrica


300.000 persones es van congregar al Míting de Montjuïc el 2 de juliol de 1977, el primer que organitzava la CNT des del 1939. Hi prengueren part activistes com Frederica Montseny, Josep Peirats i Enric Marco, entre d’altres. Més de 70.000 persones s’adherien en aquells dies al sindicat.

Editorial

Ens plau molt presentar-vos aquesta nova revista cultural sorgida de la inquietud de les associacions culturals dels nostres barris. Després d’un temps de cert declivi dels mitjans locals amb vocació cultural, aquest 2009 no tenim cap publicació a Sants, Hostafrancs i la Bordeta que tingui com a objectiu oferir un panorama crític i reflexiu de la cultura en majúscules. No disposem de cap revista que ens parli ni d’art, ni de música ni de literatura, ni de cap de les muses, i aquesta és una falta que ens proposem d’esmenar. Encetem una publicació amb els ulls posats, per una banda, en la continuïtat econòmica i, de l’altra, en la qualitat del producte. La revista es distribuirà en format paper en alguns punts del barri, però bàsicament emprarà les noves tecnologies per arribar a les vostres llars. Comptarem, també, amb articulistes de prestigi, que seguiran l’estela del que va representar la revista Sants els anys 60 i 70, amb gent de vàlua com Josep Miracle, Martí Olaya, Pere Mialet, Joan Surinyach, Eduard Guasch i tants d’altres. Però fonamentalment seran veïns i veïnes de les associacions i entitats dels nostres barris els que donaran contingut a la publicació. Una revista de reflexió i d’anàlisi entorn la cultura, la llengua i les arts plàstiques del nostre món però des de Sants. Si hi voleu col·laborar o la voleu rebre en format electrònic, podeu fer-nos-ho saber a l’adreça de correu electrònic: elteubarri@gmail.com