En aquesta fotografia Robert Capa retratava una noia refugiada a Barcelona , el gener de 1939 , en espera de fer el camí cap el nord fugint amb la seva família de les tropes del General Franco que estan a punt d'entrar a la ciutat. La noia , diu el fotògraf : “ És molt maca però ha d’estar molt cansada perquè no juga amb els altres nens. Gairebé no es mou, només segueix tots els meus moviments amb els seus grans ulls negres”. Està asseguda sobre uns sacs de menjar , un d'ells porta una inscripció que diu “arroces” . Capa és un buscador de les imatges , amb els ulls la noia ens diu que està cansada que ja no pot més i es deixa anar, està passiva davant d'una situació que no controla , d'una guerra i d'una fugida que marcarà per sempre la seva vida.
Com segur que va marcar el soroll dels avions i de les bombes explotant que mai més va poder oblidar l'alumne del Grup Escolar Lluís Vives de Sants, Júlia Coello Pascual d'onze anys i que anava al Grau Bages .
Com segur que va marcar el soroll dels avions i de les bombes explotant que mai més va poder oblidar l'alumne del Grup Escolar Lluís Vives de Sants, Júlia Coello Pascual d'onze anys i que anava al Grau Bages .
Dues imatges , dues mirades . Una mirada desde fora, el perodista capta magistralment l'instant duna mirada robada. Una mirada des de dins , l'escolar de Sants reflexiona, i ens fa reflexionar a nosaltres, espectadors, sobre la violència i la guerra.
JOAN SANROMÀ – professor Institut Lluís Vives
Gener 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada