El cinema oriental i en concret, el japonès que hem pogut gaudir en cicles de rellevància gràcies en part a la Filmoteca, ens han obert un món que es va iniciar amb la pel•lícula “Rashomón” d’Akira Kurosawa, feta en 1950 i que va ser una revelació per occident.
Per la seva força i originalitat se’n va portar el Lleó d’Or de Venècia i desprès l’Óscar a la millor pel•lícula estrangera. Per a mi va ser a aleshores una pel•lícula bàsica i desprès de tants anys he
volgut veure-la i el “somni” no ha resistit el pas del temps, em va decebre; no així altra pel•lícula d’Akira Kurosawa “Kumonosujo” (el tron de Sang- 1957) basada en el Macbeth de Shakespeare al que uneix la seva potencia i força i la seva agressivitat a un argument que ho requereix, reforçant, fi ns al límit la seva expressivitat i utilitzant la tècnica del teatre Noh.
El resultat es admirable. No he vist l’ultima pel•lícula d’Akira Kurosawa “Madadayo” (No, encara no) feta en 1993. Es un veritable testament de senzillesa, ingeni, serenitat, alegria. un compendi que demostra la seva saviesa i mestria infi nita. Inspirada en la vida del professor Hyakken Uchida i la seva relació amb els alumnes durant molt anys desprès de retirar-se de la docència. la seva humanitat i poesia intensa i senzilla es commovedora.
En aquesta línia de la difícil i heroica importància de la quotidianitat, del dia a dia, de la subtilesa del que es normal, aparentment intranscendent, està la pel•lícula de Yasujiro Ozu “Tokio Monogatari” (Contes de Tokio) feta en 1953. Els personatges humans i intensos, transparents i plens de bondat, manifesten la seva sensibilitat en mig de situacions socials contradictòries i punyents i surt el seu amor, el dolor, la seva harmonia interna i metafísica amb la mateixa intensitat que un oratori o concert de Bach.
Aquesta pel•lícula de Yasujiro Ozu, em va fer reviure un fi lm que estava dintre del meu inconscient i en el record més intens: “La illa nua”, desitjant-la ardentment veure-la de nou. Havia oblidat qui era el seu director. Hi vaig trobar que era de Kaneto Shindo, i va ser feta al 1961. Es una narració sublim sobre els mes grans valors humans, el treball, el sofriment, l’esforç continuat i constant, el patiment, la lluita contra la desesperació... La narració et fa patir junt a la dona que transporta els cubells d’aigua i rega gota a gota les plantes, de la desèrtica i abrupta illa a on viuen, amb l’aigua que ha hagut de portar en barca del continent.
Es un gran poema de la condició humana com ho pot ser l’obra de Balzac. Està feta admirablement, sense estridències, pas a pas, dia a dia, segon a segon, completament “normal”. El temps es contagiat a l’espectador i a l’espai i el dolor i el treball incansable per la supervivència, ho sentim nostre.
Del mateix director (kaneto Shindo) es la pel•lícula “Honno” feta el 1966. En el fi lm el professor perd la seva potencia sexual pels efectes de la bomba atòmica. Com veiem és un director valent, lluitador i reivindicador dels valors humans més autèntics.
Per la seva força i originalitat se’n va portar el Lleó d’Or de Venècia i desprès l’Óscar a la millor pel•lícula estrangera. Per a mi va ser a aleshores una pel•lícula bàsica i desprès de tants anys he
volgut veure-la i el “somni” no ha resistit el pas del temps, em va decebre; no així altra pel•lícula d’Akira Kurosawa “Kumonosujo” (el tron de Sang- 1957) basada en el Macbeth de Shakespeare al que uneix la seva potencia i força i la seva agressivitat a un argument que ho requereix, reforçant, fi ns al límit la seva expressivitat i utilitzant la tècnica del teatre Noh.
El resultat es admirable. No he vist l’ultima pel•lícula d’Akira Kurosawa “Madadayo” (No, encara no) feta en 1993. Es un veritable testament de senzillesa, ingeni, serenitat, alegria. un compendi que demostra la seva saviesa i mestria infi nita. Inspirada en la vida del professor Hyakken Uchida i la seva relació amb els alumnes durant molt anys desprès de retirar-se de la docència. la seva humanitat i poesia intensa i senzilla es commovedora.
En aquesta línia de la difícil i heroica importància de la quotidianitat, del dia a dia, de la subtilesa del que es normal, aparentment intranscendent, està la pel•lícula de Yasujiro Ozu “Tokio Monogatari” (Contes de Tokio) feta en 1953. Els personatges humans i intensos, transparents i plens de bondat, manifesten la seva sensibilitat en mig de situacions socials contradictòries i punyents i surt el seu amor, el dolor, la seva harmonia interna i metafísica amb la mateixa intensitat que un oratori o concert de Bach.
Aquesta pel•lícula de Yasujiro Ozu, em va fer reviure un fi lm que estava dintre del meu inconscient i en el record més intens: “La illa nua”, desitjant-la ardentment veure-la de nou. Havia oblidat qui era el seu director. Hi vaig trobar que era de Kaneto Shindo, i va ser feta al 1961. Es una narració sublim sobre els mes grans valors humans, el treball, el sofriment, l’esforç continuat i constant, el patiment, la lluita contra la desesperació... La narració et fa patir junt a la dona que transporta els cubells d’aigua i rega gota a gota les plantes, de la desèrtica i abrupta illa a on viuen, amb l’aigua que ha hagut de portar en barca del continent.
Es un gran poema de la condició humana com ho pot ser l’obra de Balzac. Està feta admirablement, sense estridències, pas a pas, dia a dia, segon a segon, completament “normal”. El temps es contagiat a l’espectador i a l’espai i el dolor i el treball incansable per la supervivència, ho sentim nostre.
Del mateix director (kaneto Shindo) es la pel•lícula “Honno” feta el 1966. En el fi lm el professor perd la seva potencia sexual pels efectes de la bomba atòmica. Com veiem és un director valent, lluitador i reivindicador dels valors humans més autèntics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada