Reinventar el somni

De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI
Per Iván Miró

D’on venim...
En molts barris i pobles catalans, des del darrer terç del segle XIX fins a la derrota republicana del 1939, les cooperatives sobretot de consum però també de producció, esdevingueren epicentres de la vida pública obrera. Espais de sociabilitat i ajuda mútua, les inicials institucions de la cooperació no només alleugeriren les penúries de la classe obrera catalana, sinó que significaren una concreció material de la potència per autogovernar
les seves vides. Les cooperatives van ser l’evolució d’aquelles societats de resistència que, a mitjan segle XIX, serviren als i les treballadores per a brindar-se uns als altres una ajuda mútua imprescindible per fer front les penoses condicions d’existència a què els sotmetia el naixent
capitalisme industrial. Aquelles societats primigènies evolucionaren en diferents sentits; l’un, orientat a la conquesta de drets laborals, arrencats al patró a través de la vaga i la lluita de classes; l’altre, dirigit a garantir la supervivència, a partir de les pràctiques quotidianes de la cooperació i el mutualisme. Si qui organitzà el combat fou el sindicat, qui plantejà les alternatives fou la cooperativa. Ambdues eines esdevingueren complementàries a l’hora de millorar les vides de milions de persones.
Pel que fa a les cooperatives obreres, els barris santsencs -amb un origen molt vinculat a la industrialització, representada per l’España Industrial, el Vapor Vell o Can Batlló- foren un dels epicentres del moviment cooperatiu català. Des del 1873, anaren sorgint experiències que forniren els nostres carrers de veritables institucions de la solidaritat: la Formiga Obrera (1885), La Lleialtat Santsenca (1891), la Nova Obrera (1897), la Redemptora (1897), Model del Segle XX (1901), l’Empar de l’Obrer (1905), la Nova Activitat Obrera (1909) o el Benestar de l’Obrer (1914) foren les iniciatives més reeixides, però no les úniques, a l’hora d’implementar l’autogestió proletària als nostres barris. Aquelles cooperatives, en un temps on no existia l’estat
del benestar, mancomunaren la capacitat de consum i treball dels seus associats per autoabastir-se d’aliments, dotar-se de pensions, subsidis d’atur o baixes per malaltia; però també per construir escoles, habitatges, biblioteques i crear gimnasos, corals, grups de teatre o grups excursionistes. Aquelles experiències foren destrossades literalment per la victòria feixista del 1939.
On estem...
Després de la llarga nit franquista, i de l’aniquilació d’aquelles experiències (i de la seva memòria) que permetien pensar la col•lectivitat des de criteris solidaris, s’implantà una democràcia que prometia arribar a la justícia social i la llibertat a través de l’Estat. Avui,
l’hegemonia econòmica, política, cultural és de la dreta; les esquerres institucionals han estat incapaces en set anys de govern de revertir la tendència, i a nivell social ens trobem que, davant d’una crisi que deixa milers de persones sense feina, casa o recursos, no tenim eines col•lectives per plantar-nos i crear alternatives a la situació. No en tenim... o no les recordem?
On anem...

Els nostres barris han estat històricament un bressol d’experiències emancipatòries que han afrontat situacions d’extrema precarietat en condicions materials molt pitjors que les actuals. Ara bé, les condicions polítiques pròpies que cimentaven aquelles iniciatives eren extremadamentsuperiors a les nostres: en capacitat d’autoorganització, vincles comunitaris, projectes cooperatius, autonomia de l’abastiment alimentari, autogestió del treball, compromís i mobilització. La força material i espiritual dels nostres avis i àvies, gent senzilla i treballadora, en comparació amb les actuals energies col•lectives ens els presenta com si fossin superhomes i superdones de la lluita i la supervivència, gegants en sobreposar-se a l’adversitat i a la pobresa. Però no eren superherois, senzillament no estaven sols. Cal, per tant, recuperar la col•lectivitat, i estendre la força que ens dóna la cooperació entre iguals: juntes ho podem tot.
Cal reprendre els camins esborrats en quaranta anys de dictadura: recuperar la memòria. I cal superar la incapacitat a què ens ha postrat la democràcia dels partits polítics: recuperar la força col•lectiva. I, per tant, a nivell local, recolzar el teixit associatiu del barri com a fórmula per encarar un present en conflicte. Tant les fórmules que puguin exercir una nova confrontació amb el poder (centres socials okupats, assemblees de barri, comitès de vaga, mitjans de comunicació alternatius, lluites veïnals per a recuperar espais com Can Batlló), com les que puguin generar unes noves alternatives (cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, de finances ètiques, punts d’informació laborals, etc). I, sobretot, cal pensar noves lluites que puguin sintetitzar els bagatges cooperatius del passat amb les necessitats actuals de reconstrucció dels vincles comunitaris.
En aquest sentit, la campanya per recuperar l’antiga cooperativa obrera la Lleialtat Santsenca ha de ser un dels objectius d’aquest nou barri cooperatiu que volem reconstruir. Bevent de les ensenyances dels qui l’aixecaren, hem de lluitar perquè el seu propietari actual -l’Ajuntament- el cedeixi al teixit social santsenc per a la seva autogestió. A la Lleialtat del carrer Olzinelles hi hem de fer un espai perquè l’habiti la nova col•lectivitat fraternal que desitgem. Des d’on s’hi projecti amb força la solidaritat i la reivindicació amb els seus usos veïnals; des d’on es plantegin alternatives al model neoliberal i precaritzador amb els seus usos cooperatius; des d’on es difongui amb creativitat els valors socials emancipadors amb els seus usos culturals i populars.
Si entre tots i totes guanyem la Lleialtat, tindrem una poderosa eina col•lectiva per defensar-nos dels temps difícils que ens esperen, i estarem en disposició, també, de transformar el present per plantejar un futur just i alliberador. De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI, haurem reinventat el somni.