En Pasqual és el poeta. L’Iranzo és el perruquer. En Pasqual el fi lòsof. L’Iranzo l’empresari. En Pasqual és el veí. L’Iranzo és el famós. En Pasqual és la tradició. L’Iranzo és la novetat. En Pasqual és el seny. L’Iranzo la rauxa. En Pasqual és Sants. L’Iranzo, el món.
Quan va decidir seguir els passos familiars i dedicar-se a la perruqueria?
Vaig néixer al cor d’una família vasco-aragonesa, molt humil i amb tres fi lls. Jo n’era el primogènit, i em seguien dues germanes molt petites. El nostre sustent depenia de que guanyés el pare, que feia de barber. Va establir-se pel seu compte i va adquirir un local a la Carretera de Sants, 445.
Com era el seu pare?
Era, sobretot, un professional. Tenia un gran caràcter, sabia tractar a la gent, un home culte, que sorprenia per la seva forma de ser i d’actuar en un barri obrer. Aviat es va donar a conèixer i incrementà la clientela. Els comerciants del mercat de Collblanc, proper a la barberia, venien a tallar-se els cabells i afaitar-se. El metge, el farmacèutic, els petits comerciants i cacics del barri...
Va començar-hi a col•laborar...
Com que viviem al pis de sobre de la barberia, quan jo acabava de fer els encàrrecs que la mare necessitava a casa, ja que ella estava malalta d’un aneurisme cerebral. També ajudava a les tasques de la llar, i després baixava a la barberia a conversar i preguntar. Sempre preguntava coses als clients, això m’agradava molt.
Va anar a l’escola al barri?
No em van poder escolaritzar. La meva escola era el carrer i la meva universitat, la barberia.
Quan decideix i perquè sortir dels límits naturals d’un barri o una ciutat i anar en recerca d’alguna cosa més?
El clima aquí era molt gris. Veia com els ofi cis i professionals evolucionaven, però la barberia tradicional seguia igual. I Barcelona, llavors, no era com avui. Vaig decidir marxar París.
La meca.
Vaig néixer al cor d’una família vasco-aragonesa, molt humil i amb tres fi lls. Jo n’era el primogènit, i em seguien dues germanes molt petites. El nostre sustent depenia de que guanyés el pare, que feia de barber. Va establir-se pel seu compte i va adquirir un local a la Carretera de Sants, 445.
Com era el seu pare?
Era, sobretot, un professional. Tenia un gran caràcter, sabia tractar a la gent, un home culte, que sorprenia per la seva forma de ser i d’actuar en un barri obrer. Aviat es va donar a conèixer i incrementà la clientela. Els comerciants del mercat de Collblanc, proper a la barberia, venien a tallar-se els cabells i afaitar-se. El metge, el farmacèutic, els petits comerciants i cacics del barri...
Va començar-hi a col•laborar...
Com que viviem al pis de sobre de la barberia, quan jo acabava de fer els encàrrecs que la mare necessitava a casa, ja que ella estava malalta d’un aneurisme cerebral. També ajudava a les tasques de la llar, i després baixava a la barberia a conversar i preguntar. Sempre preguntava coses als clients, això m’agradava molt.
Va anar a l’escola al barri?
No em van poder escolaritzar. La meva escola era el carrer i la meva universitat, la barberia.
Quan decideix i perquè sortir dels límits naturals d’un barri o una ciutat i anar en recerca d’alguna cosa més?
El clima aquí era molt gris. Veia com els ofi cis i professionals evolucionaven, però la barberia tradicional seguia igual. I Barcelona, llavors, no era com avui. Vaig decidir marxar París.
La meca.
Allí vaig trobar el clima ideal per desenvolupar les meves inquietuds professionals. No era fàcil perquè a França la perruqueria ja estava molt avançada. Els perruquers de tot el món s’hi citaven per assistir als concurs internacionals. L’any 1957 vaig guanyar el segon premi del concurs La Rose d’Or de perruqueria masculina, entre cinc-cents professionals d’arreu del món. Els meus anys a Paris van ser extraordinaris i d’una gran formació personal i professional. Des de llavors vaig saber que el perruquer tradicional havia de convertir-se en un especialista en imatge personal i expressivitat corporal. Ja es parlava llavors de “la perruqueria abans i després de Iranzo”.
Li han pres mai el pel a vostè?
No
A qui recorda haver pentinat amb més il•lusió? I a qui no tornaria a pentinar mai?
Amb il•lusió l’Antoni Tàpies, avui en dia un bon amic meu. Mai he trobat ningú que no vulgui tornar a pentinar.
Existeixen els miracles contra la calvície?
De moment no
Diuen que avui en dia els homes s’arreglen cada cop mes i les dones cada cop menys. I en el cas de la depilació també ......
Li han pres mai el pel a vostè?
No
A qui recorda haver pentinat amb més il•lusió? I a qui no tornaria a pentinar mai?
Amb il•lusió l’Antoni Tàpies, avui en dia un bon amic meu. Mai he trobat ningú que no vulgui tornar a pentinar.
Existeixen els miracles contra la calvície?
De moment no
Diuen que avui en dia els homes s’arreglen cada cop mes i les dones cada cop menys. I en el cas de la depilació també ......
No és del tot cert. Per respondre’t això m’hi podria passar hores i no treure’n l’entrallat.
A qui voldria canviar el look?
A la majoria dels líders polítics i executius del país. Tots tenen necessitats d’un look que respongui als nous temps. Els falta modernitat a la imatge personal.
S’ha sentit mai sol?
Quan vaig haver de deixar la casa i la barberia i marxar a París. La solitud en el viatge de la vida és una bona companya, però és difícil viure amb ella. Té la capacitat de predisposar-nos a dialogar amb els nostres sentiments.
A qui voldria canviar el look?
A la majoria dels líders polítics i executius del país. Tots tenen necessitats d’un look que respongui als nous temps. Els falta modernitat a la imatge personal.
S’ha sentit mai sol?
Quan vaig haver de deixar la casa i la barberia i marxar a París. La solitud en el viatge de la vida és una bona companya, però és difícil viure amb ella. Té la capacitat de predisposar-nos a dialogar amb els nostres sentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada