Escric aquestes ratlles prenent de base les petites reflexions sorgides mentre m’he dedicat a ensenyar català als adults, sobretot a persones vingudes de llocs i països molt diversos, però també a partir de l’experiència diària, dels contactes socials, de llegir articles d’opinió, de veure de tant en tant la televisió, escoltar tertúlies radiofòniques i conèixer notícies del país. Les reflexions giren a l’entorn de dues coses: la primera sobre què és una llengua i com estem ensenyant català a gent que no ha tingut prou temps per conèixer, comprendre o assimilar els referents que ens constitueixen com a poble i que donen sentit a l’aquí, l’abans, l’ara, el després i el nosaltres que configuren la catalanitat. I la segona, sobre la globalització del concepte de persona.Hi ha un nou concepte globalitzat de persona que s’estén arreu i que redueix cadascú dels humans a ser només un registre concret d’una immensa base de dades (de més de sis mil milions de registres) on s’assignen categories homogeneïtzadores, uniformadores: cadascú de nosaltres és una fitxa en què consten: l’estat on radiquem, la població on vivim, l’adreça que tenim, el número que ens identifica, el sexe i l’edat, l’estat civil, la professió, la situació laboral, la càrrega fiscal que suportem... I gairebé res més. Sembla que pertànyer a la humanitat comporti única i necessàriament poder omplir totes i cadascuna de les caselles de la taula (cosa que ens porta a pensar com s’inclouen al món global les persones que no poden fer-ho). A tot estirar, se’ns concedeix de tenir uns records, desigs, penes i il·lusions que no es corresponguin amb els dels altres, que no s’incloguin en cap llista, que ens facin originals, propis; però records, desigs, penes i il·lusions emmarcades en l’àmbit familiar i en cercles individuals, privats; records, desigs, penes i il·lusions sense història col·lectiva, de país; com a molt, records, desigs, penes i il·lusions acomboiats per les autoritats per crear una consciència ben controlada de col·lectivitat mitjançant campionats d’esports, concursos televisius, festes d’exaltació militar, etc.
Pel que fa al català i a l’esforç que ens cal a tots d’ensenyar-lo, de no deixar de parlar-lo amb qui no el té com a propi i de millorar-ne el coneixement i la qualitat, sento sovint que es parla de llengua catalana referint-se gairebé únicament a l’aprenentatge d’un conjunt de normes que la constitueixen i al desenvolupament de les habilitats d’entendre-la, parlar-la i escriure-la. És cert: la normalització lingüística ha de promoure’n el coneixement, l’ús, i un ús qualitatiu. Però la llengua no és solament un codi i una habilitat. És sobretot un tresor, un riu d’humanitat que porta dins la remor d’un poble de milers i milers de persones plenes de records, desigs, penes i il·lusions personals i col·lectives. Llegiu amb deteniment l’obra de Joan Coromines i us adonareu com la llengua és història. La llengua catalana és un riu que ens ha arribat fins aquí i que ens correspon de fer córrer endavant amb els records, desigs, penes i il·lusions dels que conformem ara, de manera encara més vària i diversa, el nostre país, els països catalans. I això significa que, tot ensenyant o aprenent català, tot usant el català i millorant-ne l’ús, ens cal fer presents els referents que ens configuren com a catalans. Cal que parlem arreu del que som i del que tenim, amb una estimació del que ens és propi, que inclogui el respecte i l’interès pel que és dels altres:
Tenim un aquí propi no inclòs a la llista de llocs de la base de dades globalitzadora: els Països catalans. Posseïm un patrimoni natural, paisatgístic, patrimonial, literari, artístic i humà a l’alçada de qualsevol país, estat o regió del món. És la nostra terra. Una característica pròpia de la catalanitat és justament el costum de conèixer el país, no solament amb els ulls, per la lectura, sinó també amb les cames, recorrent-lo de cap a cap i descobrint-ne els racons. Donem-lo, doncs, a conèixer. Continuem llegint país, recorrent país i acompanyant pel país aquells que no el coneixen.
Tenim un abans, un ara i un després propis, que hem hagut de descobrir, crear i dissenyar a contracorrent. És la nostra història, la dels Països catalans, una història bastant diferent de la que ens vam examinar oficialment quan teníem quinze o setze anys els que ara depassem els cinquanta... Una història antiga que ens diu que venim «d’un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles...». Una història més recent, amb un greu entrebanc, com una estaca clavada, que hem hagut d’«estirar fort per aquí i per allà», fins que l’hem fet caure. Una història que sovint ens ha fet cridar, arravatats d’ira, «Què volen aquesta gent?». Una història que ha de seguir endavant, i que serà, segons allò de què estiguem plenament convençuts, un país amb subordinació, autonomia, sobirania o independència... Parlem-ne. Amb convenciment. Amb respecte. Amb llibertat.
El nostre país i la nostra història configuren un nosaltres: els catalans. Un nosaltres teixit amb la vida quotidiana dels barris, els afanys dels pobles i ciutats, les festes populars, les propostes d’un món associatiu ric i divers. Un nosaltres format per pares i mares, tècnics i obrers, estudiants i investigadors, polítics i artistes, amb una història compartida, una terra treballada i una llengua comuna.
Només si parlem dels referents propis que ens constitueixen aconseguirem que el nostre ésser es mantingui viu i real. Allò de què no es parla, acaba no existint. De petits, sobretot els que depassem els seixanta anys, no sentíem parlar —almenys aquest és el meu cas— de Catalunya, ni de la llengua catalana (ens deien que era un dialecte, un realització deformada del castellà), ni dels nostres escriptors, dels nostres polítics, dels nostres artistes més pròxims... Per a mi i per a molts la realitat catalana no va existir fins que unes persones que van voler «salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa» no ens la van descobrir parlant-ne, acompanyant-nos per la terra perquè l’estiméssim, fent-nos pensar en el que havíem estat i el que havíem d’arribar a ser...Ens cal treballar, no solament per conèixer i usar la nostra llengua, sinó també per donar a conèixer els aquí, els abans, els ara, els després i els nosaltres de la catalanitat en un món en què sembla que solament les categories homogeneïtzadores i les llengües dominants tinguin valor. Si ho fem, no salvarem solament els nostres mots, el nostre ésser català: col•laborarem amb tots els països, amb tots els pobles que no tenen reconeguts els seus aquí, abans, ara, després i nosaltres perquè els ho neguen les autoritats registrades i oficials de la base de dades global. El propòsit de definir-nos com a poble és, contràriament al que pugui semblar, un objectiu de valor universal: el món global ha de comptar en primer lloc —i abans dels estats amb què s’organitza per raons d’eficiència— amb els pobles que el configuren. No hi ha d’haver exclosos. Cal reprendre els records, desigs, penes i il•lusions col•lectius que, expressats en la llengua que cada poble ha bastit, donen ple sentit a cadascuna de les comunitats humanes del nostre món. Així la Terra no serà una descomunal base de dades, una suma d’individus uniformats i ben classificats, sinó un entramat de pobles que l’habiten.
Tenim un aquí propi no inclòs a la llista de llocs de la base de dades globalitzadora: els Països catalans. Posseïm un patrimoni natural, paisatgístic, patrimonial, literari, artístic i humà a l’alçada de qualsevol país, estat o regió del món. És la nostra terra. Una característica pròpia de la catalanitat és justament el costum de conèixer el país, no solament amb els ulls, per la lectura, sinó també amb les cames, recorrent-lo de cap a cap i descobrint-ne els racons. Donem-lo, doncs, a conèixer. Continuem llegint país, recorrent país i acompanyant pel país aquells que no el coneixen.
Tenim un abans, un ara i un després propis, que hem hagut de descobrir, crear i dissenyar a contracorrent. És la nostra història, la dels Països catalans, una història bastant diferent de la que ens vam examinar oficialment quan teníem quinze o setze anys els que ara depassem els cinquanta... Una història antiga que ens diu que venim «d’un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles...». Una història més recent, amb un greu entrebanc, com una estaca clavada, que hem hagut d’«estirar fort per aquí i per allà», fins que l’hem fet caure. Una història que sovint ens ha fet cridar, arravatats d’ira, «Què volen aquesta gent?». Una història que ha de seguir endavant, i que serà, segons allò de què estiguem plenament convençuts, un país amb subordinació, autonomia, sobirania o independència... Parlem-ne. Amb convenciment. Amb respecte. Amb llibertat.
El nostre país i la nostra història configuren un nosaltres: els catalans. Un nosaltres teixit amb la vida quotidiana dels barris, els afanys dels pobles i ciutats, les festes populars, les propostes d’un món associatiu ric i divers. Un nosaltres format per pares i mares, tècnics i obrers, estudiants i investigadors, polítics i artistes, amb una història compartida, una terra treballada i una llengua comuna.
Només si parlem dels referents propis que ens constitueixen aconseguirem que el nostre ésser es mantingui viu i real. Allò de què no es parla, acaba no existint. De petits, sobretot els que depassem els seixanta anys, no sentíem parlar —almenys aquest és el meu cas— de Catalunya, ni de la llengua catalana (ens deien que era un dialecte, un realització deformada del castellà), ni dels nostres escriptors, dels nostres polítics, dels nostres artistes més pròxims... Per a mi i per a molts la realitat catalana no va existir fins que unes persones que van voler «salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa» no ens la van descobrir parlant-ne, acompanyant-nos per la terra perquè l’estiméssim, fent-nos pensar en el que havíem estat i el que havíem d’arribar a ser...Ens cal treballar, no solament per conèixer i usar la nostra llengua, sinó també per donar a conèixer els aquí, els abans, els ara, els després i els nosaltres de la catalanitat en un món en què sembla que solament les categories homogeneïtzadores i les llengües dominants tinguin valor. Si ho fem, no salvarem solament els nostres mots, el nostre ésser català: col•laborarem amb tots els països, amb tots els pobles que no tenen reconeguts els seus aquí, abans, ara, després i nosaltres perquè els ho neguen les autoritats registrades i oficials de la base de dades global. El propòsit de definir-nos com a poble és, contràriament al que pugui semblar, un objectiu de valor universal: el món global ha de comptar en primer lloc —i abans dels estats amb què s’organitza per raons d’eficiència— amb els pobles que el configuren. No hi ha d’haver exclosos. Cal reprendre els records, desigs, penes i il•lusions col•lectius que, expressats en la llengua que cada poble ha bastit, donen ple sentit a cadascuna de les comunitats humanes del nostre món. Així la Terra no serà una descomunal base de dades, una suma d’individus uniformats i ben classificats, sinó un entramat de pobles que l’habiten.
Autor: Jordi Esteban
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada