Entrevista a Josep Carreras

Josep Carreras, tenor, ambaixador de la cultura catalana, fill pròdig de Sants i una de les veus de la lírica més aclamades dels darrers quaranta anys, torna avui a Sants, almenys en el pensament, per compartir amb els veïns dels nostres barris una estona parlant dels barris, de música i d’altres temes d’actualitat. Un dia va canviar de viure a Sants a viure gairebé tot l’any en un hotel o altre.

-Quan es jubili tornarà?
Doncs ara mateix no m’ho plantejo. Viatjo molt però sempre que puc torno a Barcelona. Encara que no visc a Sants, intento sempre que estic aquí retrobar-me amb amics de joventut en un cafè del barri.
- Recordem personatges com Magda Prunera? Què significava per a vostè?
En els meus inicis va significar moltíssim. Va ser una de les persones, junt amb la meva família, que em va animar i em va ajudar a estimar la música i el cant.
- A quin santsenc vostè li deu el fet d’haver arribat a ser Josep Carreras?
A la meva família i als meus amics. Vaig decidir que volia ser tenor quan el meus pares em va acompanyar a veure la pel·lícula El Gran Caruso, protagonitzada per Mario Lanza al cinema Gayarre.
- Conserva les medalles de bàsquet del BIM?
És clar que sí!!! Com un tresor!!!
- Darrerament canta molta cançó napolitana. És un registre en el qual s’hi troba bé. Què tenen les cançons napolitanes que enganxen tant als melòmans?
M’agrada molt poder interpretar registres diferents i, especialment, em trobo còmode amb les cançons napolitanes. Han format sempre part del repertori dels grans tenors des de Caruso, Di Stefano, Gili o Pavarotti.
- Encara se segueix trobant amb els amics al bar Bosquet?
Si, són cada vegada moments molt especials per mi. Els meus amics són gent sana, bona i entranyable.
- Va decidir no cantar més òperes en escena. No costa més cantar un recital en el qual es canta de principi a fi, que no una òpera en què apareix en algunes escenes i prou?
En l’òpera representes un personatge concret durant tota la representació i en els recitals i concerts cada cançó, cada peça, és un mon a banda. Per tant, requereix més versatilitat per part de l’artista.
- Deu estar al corrent del cas del referèndum d’Arenys. Segueix la política actual? Què li sembla tot plegat?
En aquest àmbit tinc les idees molt clares.
- Suposo que deu ser l’únic cantant que després de cantar 50 anys al Liceu segueix en actiu. És un rècord que l’afalaga?
El Liceu és el teatre més important de la meva vida. Vaig escoltar-hi òpera per primera vegada, vaig cantar-hi als 11 anys, vaig fer-hi el meu debut professional i a més hi he cantat més de 25 títols diferents. Em sento un privilegiat d’haver tingut aquesta extraordinària relació amb el Liceu.
- Què diu de Catalunya quan li pregunten sobre ella al Japó, a Malàisia o a Noruega?
Que em sento molt orgullós de ser català.
- Algú encara li diu Josep Maria? Qui?
Si! La Núria Feliu. A la Núria me l’estimo molt.
- La Fundació Josep Carreras té previst realitzar alguna activitat al nostre barri? No creu que podria ser interessant?
És una idea que hem valorat en alguna ocasió. De moment ens hem centrat en actes més de tipus mèdic i en centres hospitalaris tant a Barcelona com arreu de l’estat. De cara al futur, no ho descartem.
- Va interpretar la Cançó de Sants amb la Núria Feliu. No ha pensat incorporar-la al seu repertori habitual?
En realitat la vaig gravar recentment en un disc de cançons catalanes. És una cançó preciosa.
- Quin era el seu racó preferit dels nostres barris?
L’Institut Montserrat, el BIM............. i Ca l’Evelino!!!!!

Albert Torras i Corbella