Fa pocs dies llegia una entrevista al director de la Tate Modern de Londres, Sr. Vicente Todolí, amb un titular en lletra gran que deia: “Art és tot el que un diu que és art”.
Duchamp ho va deixar clar. “Marcel Duchamp és l’artista que va exposar un urinari com a obra d’art, i que potser en el seu moment, va ser el més provocador que mai s’havia tingut la gosadia de presentar en una exposició d’art. Per tant, si partim d’aquesta premissa, tot pot ser considerat art.”
Crec en la llibertat de l’artista creatiu, però potser, per no ser-ne un estudiós, i tenint només el coneixement de la pròpia pràctica -que durant quaranta anys m’ha portat a veure multitud d’exposicions, aquí i fora, i m’he enfarfegat d’art des de bona part d’Europa i una mica dels Estats Units-, decididament, m’he acabat decantant per l’art que emana de l’equilibri entre el sentiment i la pròpia reflexió.
Tot això, pot ser molt embolicat i fer-se impossible d’explicar, per a posar-s’hi d’acord de manera majoritària, per tant, i acollint-me al context summament eclèctic que, des del segle passat estem vivint al món de l’art, jo, he pres de fa anys la decisió de ser jo, tot i que, sent una persona totalment immersa en el món que m’ha tocat viure, i admirant i respectant l’obra de molts artistes coetanis, defenso la meva persona i independent manera de fer.
Aquest ser jo, no amaga certes dificultats per ser admès en aquest especial món de l’art. Precisament al principi d’aquestes ratlles, mencionava el dirigent d’un important museu del món, que és definia com “curator” i comissari d’exposicions, és a dir qui obre o tanca les portes a uns o altres, sense més criteri que el que dicten les seves pròpies opinions, és a dir, amb qui mana hem topat.
Vet aquí doncs, la meva defensa de l’artista sincer, que no s’amaga darrere de cap de les moltes fal·làcies imperants, que, fins i tot amb l’excusa de les noves tecnologies, camufla uns objectius buits i que en el millor dels casos, poden ser simplement acudits. No només el fet d’utilitzar tecnologies actuals és garantia d’haver de considerar obra d’art qualsevol manifestació de les arts, dites avui, visuals, tenint en compte però, que sempre es pot muntar tota una filosofia a l’entorn del que sigui.
Em decanto doncs, per la llibertat creativa, en quant ho és, plenament contemporània i rica en la seva diversitat expressiva, on el que te importància és la sinceritat de l’autor, i la força, imaginació, poesia, sentiment, missatge, fantasia, etc. que és capaç de transmetre amb la utilització de les tècniques que li siguin més adients.
Possiblement, en aquestes reflexions o pensaments en veu alta hi ha contradiccions, que no nego, evidentment, però que només son fruit d’aquest temps en el qual tots estem atrapats i on la convulsió afecta les idees, el pensament, la política, els costums, amb influències de tota mena, que sense apreciar-ho condicionen tot l’espectre social, i com no, el d’aquest complicat i malgrat tot estimat món de l’art.
Duchamp ho va deixar clar. “Marcel Duchamp és l’artista que va exposar un urinari com a obra d’art, i que potser en el seu moment, va ser el més provocador que mai s’havia tingut la gosadia de presentar en una exposició d’art. Per tant, si partim d’aquesta premissa, tot pot ser considerat art.”
Crec en la llibertat de l’artista creatiu, però potser, per no ser-ne un estudiós, i tenint només el coneixement de la pròpia pràctica -que durant quaranta anys m’ha portat a veure multitud d’exposicions, aquí i fora, i m’he enfarfegat d’art des de bona part d’Europa i una mica dels Estats Units-, decididament, m’he acabat decantant per l’art que emana de l’equilibri entre el sentiment i la pròpia reflexió.
Tot això, pot ser molt embolicat i fer-se impossible d’explicar, per a posar-s’hi d’acord de manera majoritària, per tant, i acollint-me al context summament eclèctic que, des del segle passat estem vivint al món de l’art, jo, he pres de fa anys la decisió de ser jo, tot i que, sent una persona totalment immersa en el món que m’ha tocat viure, i admirant i respectant l’obra de molts artistes coetanis, defenso la meva persona i independent manera de fer.
Aquest ser jo, no amaga certes dificultats per ser admès en aquest especial món de l’art. Precisament al principi d’aquestes ratlles, mencionava el dirigent d’un important museu del món, que és definia com “curator” i comissari d’exposicions, és a dir qui obre o tanca les portes a uns o altres, sense més criteri que el que dicten les seves pròpies opinions, és a dir, amb qui mana hem topat.
Vet aquí doncs, la meva defensa de l’artista sincer, que no s’amaga darrere de cap de les moltes fal·làcies imperants, que, fins i tot amb l’excusa de les noves tecnologies, camufla uns objectius buits i que en el millor dels casos, poden ser simplement acudits. No només el fet d’utilitzar tecnologies actuals és garantia d’haver de considerar obra d’art qualsevol manifestació de les arts, dites avui, visuals, tenint en compte però, que sempre es pot muntar tota una filosofia a l’entorn del que sigui.
Em decanto doncs, per la llibertat creativa, en quant ho és, plenament contemporània i rica en la seva diversitat expressiva, on el que te importància és la sinceritat de l’autor, i la força, imaginació, poesia, sentiment, missatge, fantasia, etc. que és capaç de transmetre amb la utilització de les tècniques que li siguin més adients.
Possiblement, en aquestes reflexions o pensaments en veu alta hi ha contradiccions, que no nego, evidentment, però que només son fruit d’aquest temps en el qual tots estem atrapats i on la convulsió afecta les idees, el pensament, la política, els costums, amb influències de tota mena, que sense apreciar-ho condicionen tot l’espectre social, i com no, el d’aquest complicat i malgrat tot estimat món de l’art.
Autor: Ferran Soriano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada