Semblança d'un gran home

Vàrem citar-nos amb el mestre Pérez Moya al bar Liceu, a les quatre de la tarda. Com un rellotge, a l’hora en punt, arribà. Amb el seu pas curt de franciscà i la seva mitja rialla, enmig del soroll de les converses del cafè i dels cops dels billars de l’altell, em va fer l’efecte que arribava un àngel. Sense gaires preàmbuls, començàrem a parlar de música i del sentit que aquesta té per als pobles per arribar al cor dels éssers humans i lloar Déu.
Després de les presentacions i de demanar uns cafès, vaig donar al mestre Pérez Moya un qüestionari perquè l’emplenés i ell, suaument, em digué: “Perdoni, però desconec moltes expressions que vostè usa, recordi que aquest mes de març ha fet quaranta-cinc anys que estic mort i el món ha canviat.. i la veritat, ja no entenc moltes de les coses que fan els homes d’avui, jo crec que el meu decàleg està oblidat... I tothom va a la seva, i ... En fi, sóc conscient que la meva època com a mestre de cors és un record”.
Els seus ulls em miraven con demanant-me perdó per no contestar el qüestionari. Jo li vaig preguntar: “Mestre, quins records teniu de l’any 1926, quan us vau fer càrrec de l’Orfeó de Sants?” Ell, suaument, digué: “Aleshores jo ja tenia una gran experiència, un camí fet des de l’any 1902 quan m’anomenaren director i organista de l’escolania de la Mercè, però va ser el 1904 quan vaig tenir el meu primer contacte amb el món coral, aquella Schola Cantorum de Sant Miquel va ser la fita més important de la meva trajectòria musical i també l’amistat amb el mestre Lluís Millet fou cabdal per als meus coneixements. En allò que pertany a l’Orfeó, us dic que el meu cor i el meu esperit sempre seran amb tots els cantaires i els afanys que tenen per millorar el món i fer país a través de la música”.
Després d’una petita pausa, el mestre Pérez Moya continuà dient: “Vostè mateix pot apreciar que pocs gaudeixen de la música que jo practicava, sóc un anacronisme...” El vaig interrompre dient-li: “Com podeu dir això, mestre, vós, home de fe, que dèieu La música és el camí i l’esperit per adorar Déu. Vós, que l’any 1915 anàveu a la presó a fer cantar els presos anarquistes i de totes les tendències i us tenien per un sant baró. Vós, que vau viure amb l’esperança de canviar el món, no podeu ser pessimista ja que vós, juntament amb altres grans directors d’orfeons, sou per a nosaltres el llegat més preuat del poble català. Gràcies a tots no hem perdut les arrels i som on som, per l’herència que ens veu deixar.” El mestre, apuntant un somriure, digué: “M’afalaga... I el soroll del cafè comença a molestar-me, per això us prego que posem fi a la conversa i un altre dia en continuarem parlant.”
El mestre Pérez Moya em donà la mà i, a poc a poc, sortí a l’aire fresc del mes de març.

Autor: Miquel Marroig