Casa seva, i el seu lloc de treball és un espai indivisible d’escaletes i portes, en una antiga casa amb jardí del carrer Jocs Florals. M’ensenya aquell paradís de verdor i d’ocellets que s’hi senten, un edèn santsenc envoltat de finques i amb gaudi exclusiu d’alguns pocs com ella. Es nota que és un dels seus tresors més preuats. Em convida a seure en un despatx envoltat de figures antigues de sants, una custòdia antiquissima, fotografies d’ella i dels seus amics...
D’on li ve això de Colita?
És un mot que em va posar el meu pare, perquè deia que jo vaig néixer sota una col
No m’ho crec.
En realitat vaig néixer sobre aquesta taula. En aquell temps les dones no parien als llits, que eren molt incòmodes. Necessitaven alguna cosa més dura. I aquesta taula va fer el fet.
Perquè es va dedicar a la foto?
Per xamba. Al meu entorn hi havia gent que em va animar a fer-ho.
En temps de la Gauche Divine?
No... molt abans. Si jo sóc de l’any 40. Vaig anar a l’escola del Sagrado Corazon. Allà quan feiem alguna festa, un fi de curs amb les amigues, sempre em donaven la càmera a mi perquè fes les fotos. Des de llavors no ho he deixat.
I a vostè qui li fa les fotos?
Els meus amics, l’Oriol Maspons, la meva ajudanta, en Pomés, el Pepe Escudero, la família...
Va conèixer aviat els grans mestres catalans de la fotografia
Sóc deixeble de Català Roca, de Maspons, de Pomés i de Miserachs. Ells em van ensenyar a mirar, que és l’important. Jo no vaig anar mai a cap escola de fotografia.
Què hi veu a través de l’objectiu?
Sempre hi veus més enllà. La càmera no ens capta la realitat tal com és, sinó que n’és un catalitzador. Una foto no és la realitat.
Llavors, què me’n diu del fotoperiodisme?
Avui en dia no m’interessa. Els mitjans són portaveus de partits polítics, tots duen una enganxina o altra. Són fotografies al servei de la política i dels interessos econòmics. I avui, ja no hi ha col•legues en la fotografia, es veuen els uns als altres com la competència. És un sistema pervers.
Ha hagut d’acceptar encàrrecs professionals que no volia fer?
No. Quan no he volgut he dit que no.
Què creu més important la inspiració o la tècnica?
La tècnica l’has de tenir assumida. És com la tècnica de fer un bon ou fregit. Dominar-la és difícil i requereix esforç. Però quan la tècnica la tens assumida, t’has d’oblidar d’ella i treballar amb inspiració.
Però vostè no va estudiar...
Els trucs els vaig aprendre amb pràctica, amb els meus mestres. Vaig treballar un any amb en Xavier Miserachs, vaig realitzar la fotografia de figuració a Los Tarantos i vaig treballar a Madrid.
És quan va conèixer el flamenc.
Vaig retratar a Antonio Gades per primer cop a Espanya, quan ell va tornar d’Itàlia. A Los Tarantos vaig conèixer a Carmen Amaya. Després a Sevilla la Piriñaca i la Perraca. Eren dues dones que no cantaven mai en públic. Només en privat... i a mi em van cantar. Et sents com amb el síndrome d’Stendhal...
No el conec.
L’emoció intensa davant l’obra d’art. El flamenc i el jazz són cosins germans. La música surt de les tripes. Quan hi ha un bon espectacle, arribes a plorar.
És mística vostè?
No, no sóc religiosa. I no em commoc facilment. M’enrabio més fàcilment, això sí.
No és feliç?
Sóc absolutament feliç. A més em reconeixen la meva tasca, cosa que m’hi fa molt. No m’ho hauria esperat mai tant. A més, perquè jo he treballat a Catalunya, i més concretament, a Barcelona. No he anat a fer fotos a l’Àfrica, que està molt bé, però que no és la meva línia.
I del barri no retrata res?
Si. Les pintades i la merda. Fa pena com tenim la ciutat. I no és pas culpa dels veïns. En aquest carrer cadascú es neteja el tros de vorera, i quan un veí es de vacances, li neteja el del costat. És culpa dels grafiters i de le enganxines dels serrallers entre altres coses
Perquè va venir a la Bordeta?
La Bordeta em va escollir a mi. Vaig dir: "això és casa meva". I aquí sóc.
D’on li ve això de Colita?
És un mot que em va posar el meu pare, perquè deia que jo vaig néixer sota una col
No m’ho crec.
En realitat vaig néixer sobre aquesta taula. En aquell temps les dones no parien als llits, que eren molt incòmodes. Necessitaven alguna cosa més dura. I aquesta taula va fer el fet.
Perquè es va dedicar a la foto?
Per xamba. Al meu entorn hi havia gent que em va animar a fer-ho.
En temps de la Gauche Divine?
No... molt abans. Si jo sóc de l’any 40. Vaig anar a l’escola del Sagrado Corazon. Allà quan feiem alguna festa, un fi de curs amb les amigues, sempre em donaven la càmera a mi perquè fes les fotos. Des de llavors no ho he deixat.
I a vostè qui li fa les fotos?
Els meus amics, l’Oriol Maspons, la meva ajudanta, en Pomés, el Pepe Escudero, la família...
Va conèixer aviat els grans mestres catalans de la fotografia
Sóc deixeble de Català Roca, de Maspons, de Pomés i de Miserachs. Ells em van ensenyar a mirar, que és l’important. Jo no vaig anar mai a cap escola de fotografia.
Què hi veu a través de l’objectiu?
Sempre hi veus més enllà. La càmera no ens capta la realitat tal com és, sinó que n’és un catalitzador. Una foto no és la realitat.
Llavors, què me’n diu del fotoperiodisme?
Avui en dia no m’interessa. Els mitjans són portaveus de partits polítics, tots duen una enganxina o altra. Són fotografies al servei de la política i dels interessos econòmics. I avui, ja no hi ha col•legues en la fotografia, es veuen els uns als altres com la competència. És un sistema pervers.
Ha hagut d’acceptar encàrrecs professionals que no volia fer?
No. Quan no he volgut he dit que no.
Què creu més important la inspiració o la tècnica?
La tècnica l’has de tenir assumida. És com la tècnica de fer un bon ou fregit. Dominar-la és difícil i requereix esforç. Però quan la tècnica la tens assumida, t’has d’oblidar d’ella i treballar amb inspiració.
Però vostè no va estudiar...
Els trucs els vaig aprendre amb pràctica, amb els meus mestres. Vaig treballar un any amb en Xavier Miserachs, vaig realitzar la fotografia de figuració a Los Tarantos i vaig treballar a Madrid.
És quan va conèixer el flamenc.
Vaig retratar a Antonio Gades per primer cop a Espanya, quan ell va tornar d’Itàlia. A Los Tarantos vaig conèixer a Carmen Amaya. Després a Sevilla la Piriñaca i la Perraca. Eren dues dones que no cantaven mai en públic. Només en privat... i a mi em van cantar. Et sents com amb el síndrome d’Stendhal...
No el conec.
L’emoció intensa davant l’obra d’art. El flamenc i el jazz són cosins germans. La música surt de les tripes. Quan hi ha un bon espectacle, arribes a plorar.
És mística vostè?
No, no sóc religiosa. I no em commoc facilment. M’enrabio més fàcilment, això sí.
No és feliç?
Sóc absolutament feliç. A més em reconeixen la meva tasca, cosa que m’hi fa molt. No m’ho hauria esperat mai tant. A més, perquè jo he treballat a Catalunya, i més concretament, a Barcelona. No he anat a fer fotos a l’Àfrica, que està molt bé, però que no és la meva línia.
I del barri no retrata res?
Si. Les pintades i la merda. Fa pena com tenim la ciutat. I no és pas culpa dels veïns. En aquest carrer cadascú es neteja el tros de vorera, i quan un veí es de vacances, li neteja el del costat. És culpa dels grafiters i de le enganxines dels serrallers entre altres coses
Perquè va venir a la Bordeta?
La Bordeta em va escollir a mi. Vaig dir: "això és casa meva". I aquí sóc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada