La cançó d'autor - Per Francesc Mir

La persona que és cantautora no és ningú especial. Pot ser músic o no, pot ser poeta o no ser-ho, sol escriure quan menys toca escriure perquè normalment li arriba la inspiració quan menys s’ho espera. És persona observadora, es fixa en totes les coses i els factors de la vida i intenta plasmar-les en un poema i musicar-lo, o pot compondre una música on després fusionarà un poema propi, no importa l’ordre, el resultat serà una cançó, una cançó que interpretarà la mateixa persona autora. Normalment s’acompanya amb un instrument musical, la guitarra i el piano solen ser els més comuns. Actualment els més exigents incorporen un grup d’acompanyament musical compost de diversos instrumentistes.
La cançó d’autor ha existit sempre (és ara que li diem així) però en totes les èpoques de la història hi ha hagut persones que han interpretat les seves pròpies composicions. Aquest gènere té una gran tradició als països de cultura mediterrània d’Europa i en la majoria de països d’Amèrica Llatina.
Sovint el gènere és reivindicatiu, critica les injustícies socials, però també inclou cançons sobre el tema de l’amor, el desamor i temàtiques filosòfiques. Durant un temps, aquest tipus de cançó és va conèixer com cançó protesta. Aquesta va tenir la seva època daurada entre els anys 60 i 70 (motivat pels moviments socials i polítics que s’estaven desenvolupant). També hi ha hagut cantautors que han anat canviant la temàtica del seus repertoris amb funció del pas del temps, amb l’edat o amb els canvis camaleònics de la societat.
Fa cinquanta anys, concretament a casa nostra vam viure el fenomen d’Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, van brotar cantautors i cantautores d’arreu del país, alguns amb molta influència de la música francesa d’autor, que avui són importants noms consagrats. L’objectiu de la nova cançó era difondre la nostra llengua: per tant, a banda dels cantautors hem de dir que d’aquella època també van sortir artistes que tot i cantant en català no eren cantautors. Posaven la seva veu en cançons de diferents estils: estàndards, rumba, jazz o boleros de la mà de brillants traductors, lluint la llengua catalana en partitures de prestigi internacional. Tanmateix hi havia els que feien versions de coneguts temes d’altres cantautors de món i també cançons del folklore universal.
Als anys 80, la cançó d’autor va entrar en crisi, tot i que van anar sorgint nous artistes durant aquest període, mai van tenir possibilitats de poder difondre la seva obra entre un públic multitudinari, malauradament com estava passant amb altres gèneres musicals de molt baixa qualitat.
Avui, la cançó d’autor poc a poc comença a deixar-se sentir novament, tot i que hi ha molt pocs promotors, encara hi ha organitzadors de festivals dedicats únicament als cantautors, on poden actuar veus emergents i veritables veterans del gènere. Hi ha un públic que comença a descobrir-ho, hi ha el públic incondicional de tota la vida i un públic que es va reciclant.
No voldria anomenar ningú perquè sento un gran respecte per a totes aquelles persones que pugen dalt l’escenari i ho donen tot, en són moltes! Però com que avui parlem de la cançó d’autor, vull expressar una especial admiració a tot el món d’artistes que comparteixen aquest mateix denominador comú: el cantautor o la cantautora quan interpreta les seves pròpies cançons intenta sempre comunicar entre la gent els mateixos sentiments del dia que les va escriure.