Els Castellers i la Cultura Popular - Per Miquel Botella

Les activitats que avui denominem de cultura popular es consoliden a Sants, com a molt altres indrets del país, a la segona meitat del segle XIX, quan el procés d’industrialització provocà una urbanització molt ràpida del pla de Barcelona i configurà el barri tal com avui coneixem. Els immigrants, pagesos convertits en proletaris, que als seus pobles vivien immersos en les rutines de la vida rural, un cop establerts en el medi urbà van voler dignificar la seva condició, i la cultura popular va ser una de les principals vies per fer-ho. Els cors de Clavé i els orfeons, els ateneus, l’excursionisme, les cooperatives, el sardanisme, el teatre i l’esperantisme van ser, entre altres, exponents d’aquest moviment regeneracionista.
Durant el segon terç del segle XX, per la falta de llibertat política, però també per la irrupció de nous hàbits i formes de vida, les activitats de cultura popular van seguir, per norma general, una trajectòria descendent. Però amb excepcions, perquè algunes d’aquestes activitats van aconseguir mantenir-se i fins i tot remuntar, sobretot les que van assumir un paper resistencial - de mantenir la "flama encesa" - durant la fosca etapa del franquisme.
Amb l’arribada de la democràcia a finals dels setanta, la motivació resistencial va perdre la seva raó de ser i va anar fent-se cada cop més clar que només aquelles activitats associatives que fossin capaces de donar respostes als interessos reals dels homes i les dones d’avui tindrien possibilitats d’esdevenir veritablement populars. Perquè, tot i la importància que té avui el lleure organitzat i els canvis tecnològics que ofereixen vies de socialització alternatives, la demanda d’activitats associatives de caràcter cultural, lúdicofestiu i esportiu no ha disminuït. I és en aquest marc que s’han creat, reinventat o rienterpretat algunes activitats populars que, als ulls dels més joves, apareixen ja com a veritables tradicions.
Els castells humans en són una. Es tracta d’una activitat amb una tradició bicentenària, que va néixer a Valls i va arrelar al camp de Tarragona i al Penedès, però que no va sintonitzar amb els patrons culturals populars – modernistes i noucentistes - que es van imposar a la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. És més, els castells, en aquella època d’exaltació de tantes tradicions, van experimentar una notable decadència.
A grans trets, no va ser fins a l’arribada de la democràcia que els castells van fer un salt endavant, van saltar les seves fronteres històriques i es van expandir per gran part del territori català, fins al punt que avui hi ha més d’una cinquantena de colles actives.
No només això, sinó que en pocs decennis han esdevingut un dels elements que simbòlicament s’associen a la nostra identitat nacional.
L’aparició, el 1993, dels Castellers de Sants ha estat una fita més en aquesta expansió territorial dels castells que avui ja depassa l’àmbit català.
Cal dir també que a més dels atributs d’emoció i espectacularitat, indissociables de l’activitat castellera, han jugat un paper essencial en la seva expansió i consolidació territorial aquells altres valors, no evidents a primera vista, i que estan a la base de la vida quotidiana de les colles: això és l’obertura a tothom sense distincions ni excepcions, integració, cooperació, esforç solidari i amateurisme radical que coincideixen amb les demandes i aspiracions d’una part significativa de la població, especialment dels més joves.