“La pintura es poesía muda y la poesía es pintura ciega, pero ambas intentan imitar a la naturaleza tanto cuanto les es posible, y con su ayuda, de una o de otra, pueden mostrarse muchas y virtuosas costumbres”Leonardo da Vinci. Tratado de la Pintura
El paisatge sempre ha estat un dels temes més recurrents a l’ Història de l’Art, però depenent de l’època, els pintors l’han representat de formes molts diferents. Adquireix importància a partir del gòtic, tot i que ocupava un segon pla, però a la vegada permetia conèixer de primera mà –encara que a vegades era inventat, barrejant llocs i èpoques- com eren els edificis, les muntanyes, els rius o els camins de qualsevol lloc.
Amb el temps, el paisatge rural, urbà i marítim –les marines- s’ha pintat en diversos estils, com per exemple succeeix amb el realisme de l’Escola de Barbizon, el naturalisme de William Turner, el surrealisme de Roberto Matta o l’hiperrealisme d’Antonio López. Cadascuna d’aquestes tendències mostra el paisatge de manera singular, captant aspectes i situacions que, o bé són reals, o bé només es troben en la imaginació de l’artista.
Dins d’aquesta visió tant heterogènia del paisatge tenim a la pintora Conxa Ibañez (Canet. Barcelona, 1929) que, ara a la Sala Lluïsa Franch de les Cotxeres de Sants, mostra a través d’una trentena d’obres -entre pintures i gravats-, la seva particular visió de les ciutats i dels camps que ha anat visitant al llarg de la seva vida. No es tracta d’una antològica, ja que els quadres, en la seva majoria, són d’aquests darrers vint anys, però sí que la podem considerar com exemple d’una manera d’entendre i estimar una temàtica que sempre li ha interessat. Podríem afirmar, doncs, que per a ella només existeix un únic tema: el paisatge. La figura humana no apareix mai, però s’intueix, ja que algú ha construït el molí, la casa o el camí .
L’exposició porta com a títol “Un recull de 50 anys”. Com s’entreveu, es tracta d’ensenyar, resumidament, el treball realitzat durant cinc dècades amb la pintura, l’obra gràfica i el dibuix. La primera exposició individual va ser l’any 1960 a la desapareguda Sala Jaimes de Barcelona, des d’aleshores, n’ha realitzat més de dues-centes, entre individuals i col·lectives arreu del món.
La seva formació com artista s’ha gestat a l’Escola d’Arts i Oficis “Llotja” i a la Facultat de Belles Arts “Sant Jordi”, ambdues de Barcelona. Ha rebut innumerables premis i distincions, entre els que destaquen el 1er Premi de Pintura Ciutat d’Hospitalet (1966), els segons premis de la Diputació de Barcelona a la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa, de la Diputació de Girona i de la Ciutat d’Hospitalet Premi Rafael Barradas (1971), Premi de Dibuix III Biennal de Manresa (1995), Premi de Pintura “Donart-95” (1997) i el Premi d’Arts Plàstiques al Museu de la Marina, Vilassar de Mar (1998), del qual vaig tenir l’ocasió de fer-ne la presentació, que va servir com a homenatge a la seva trajectòria creativa.
Tanmateix, també s’ha dedicat a la docència, però no des de l’ensenyament universitari, sinó que ha desenvolupat tasques en tallers de pintura i gravat. Sempre s’ha preocupat d’ensenyar el que sap per a poder –ho transmetre a altres persones, sense guardar-se res per a ella, la qual cosa demostra la seva humilitat i modèstia. Ha realitzat tallers de gravat a la ciutat cubana d’Holguín, a l’Hospitalet i al Foment de les Arts Decoratives (FAD) de Barcelona.
Si ens centrem en el seu treball, ens adonarem que és molt personal. Quan veiem una obra seva de seguida la identifiquem, doncs no forma part de cap escola o tendència concreta. És cert que a vegades se la relacionat amb l’art naïf, però penso, a banda de coincidir amb determinats aspectes del propi paisatge, que la seva idea no és aquesta, doncs no em sembla que hi hagi ingenuïtat en les seves propostes. Es té la teoria de que els artistes han de pertànyer a un isme concret per poder identificar-los, però perquè no poden moure’s lliurament, sense està inscrits en cap corrent determinada?. Hi ha artistes de reconegut prestigi que mai han estat inclosos en cap tendència, cas de Georges Roualt, Amadeo Modigliani o Francis Bacon, entre altres.
Els paisatges de Conxa Ibañez no són inventats, sinó que els ha observat personalment. Quan contemplem els camps de blat de Castella, les oliveres de Jaén, les costes de la Costa Brava i de Menorca, els paratges secs i inhòspits dels Monegros, les plantacions de Lanzarote, el litoral barceloní del Maresme i del Garraf, i la illa de Lanzarote, veiem que el nostre, és un país molt ric a nivell paisatgístic. Això es reflecteix amb el color, gràcies als blaus, els grocs, els ocres, els verds i els grisos que apareixen, tant si representen el cel, l’aigua, la terra, la vegetació com les construccions, configuren la diversitat existent del nostre territori. Això també és palès quan l’artista mostra el paisatge d’altres països i continents, cas de Nova York, Cuba, el Marroc o Venècia, els quals també ha trepitjat, no una si no, en alguns casos, varies vegades.
Tots aquests indrets l’artista els estima. Estima tot allò que la captiva i emociona, gaudint del que observa per després traslladar-lo a un paper o una tela. És una observació pausada, tranqui-la i assossegada, que li serveix per a crear una obra que li permet transmetre a l’espectador aquestes sensacions de placidesa i reflexió que, malauradament avui dia tant trobem a faltar.
La línea de l’horitzó que serveix per a delimitar el quadre en dues parts, ens indica que hi ha un primer i un segon pla, en que cap d’ells s’imposa l’un a l’altra, tots dos són igualment importants, com per exemple succeïa en la pintura renaixentista, on la línia s’aproxima a la idea d’equilibri i d’ordre.
Si per a Leonardo Da Vinci, la pintura era poesia muda, per a Conxa Ibañez, la pintura és poesia contemplativa. En els dos casos el silenci i la meditació són els motius principals de la seva existència. No calen les paraules per entendre el que significa la seva pintura.
Ramon Casalé
Associació Internacional de Crítics d’Art
