La Cultura sempre positiva i enriquidora

Per Jordi Falcó

Recordo la sensació de sorpresa quan, ja uns anys, vaig llegir la definició de cultura en una vella edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans que hi havia a casa dels pares. També recordo la raó i necessitat d’anar a les fonts, a les definicions de les paraules. Una discussió sobre el que era o no era cultura havia estat el desencadenant de la petita investigació amb la finalitat de dotar arguments al tema del debat. Les primeres entrades del mot cultura
al diccionari de l’edició electrònica són les mateixes: 1. Acció de cultivar; l’efecte i 2. Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
Aquestes definicions comporten un intrínsec sentit positiu i enriquidor del terme que hauria d’impedir qualsevol utilització malèvola o equívoca del mateix. En l’actualitat, a nivell social i polític, sentim massa vegades declaracions o discursos, de caire xenòfob i racista, en els quals, per treure profit de vells temors ancestrals i atàvics en contra del que ens és desconegut, s’utilitza el concepte cultura per dividir i treure rèdits de curta volada.
Quantes vegades hem escoltat que determinada ètnia o col•lectiu és de tal manera i que la seva cultura els fa ser perillosos per a la nostra manera de viure i, fins i tot, els impedeix la integració? Els homes i dones de cultura, els que cultiven la seva ment com el pagès cultiva la terra i s’esforcen a aprendre i estudiar, saben que els únics adjectius que li senten bé a la paraula Cultura són els que descriuen o classifiquen el camp del coneixement però que sónincompatibles amb els comparatius i superlatius. No hi ha cultures millors o pitjors, senzillament hi ha cultures diferents.

Parlem d'associacions

Per Josep Maria Domingo

La Gran Enciclopèdia Catalana descriu la paraula associació com: “Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per un fi comú”. Més endavant diu: “Les associacions són grups que existeixen per a assolir uns propòsits específics segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu. Sociològicament l’associació és una de les formes cabdals de l’estructuració dels grups humans.”
Amb aquestes dues frases queda ben explicat els fonaments de qualsevol associació: diverses persones s’apleguen i s’organitzen amb un propòsit determinat, intentant que amb ells s’afegeixin altres persones compartint les mateixes inquietuds i aspiracions.
Tornem a la G.E.C. ampliant la definició: “Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l’obtenció d’un fi no lucratiu…” Aquí s’exceptua entre d’altres les cooperatives de consum. I segueix: “Els membres d’una associació –normalment anomenats socis- tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l’associació, que fixen els estatuts de cada associació i que poden ésser legalment exigits.”
Ja hem vist la seva descripció jurídica i formal, però ens quedarem curts si no hi afegim el que realment representen les associacions i el seu teixit al marc dels països catalans, sobretot a les grans ciutats, on la tradició associativa ha estat i continua sent una realitat en tots els àmbits de la societat. Fem una mica d’història: a partir de mitjans del segle XIX comencen a brotar les primeres entitats de tipus associatiu i la gran expansió d’aquestes que la República va representar amb les llibertats que s’instauraren; l’arribada del franquisme i la terrible repressió en tots els àmbits representà un cop molt dur que pràcticament va fer desaparèixer el ric teixit associatiu del nostre país. A partir dels anys 70, i sobretot amb la instauració de governs democràtics, es va produir una gran revifada d’associacions. En aquest context, associacions represaliades pel franquisme van tornar a refundar-se i, paral•lelament se’n crearen de noves.
El panorama associatiu actual és complex i divers; les necessitats de la societat reclamen de forma implícita l’existència d’elements d’ajuda i cooperació, d’intercanvi d’informació, de suport col•lectius amb necessitats específiques, entre d’altres.
Ara tocaria arribar a fer una exposició amb detalls del complex sistema associatiu actual i les xarxes en què es mouen. Això implicarà, potser, un seguit d’articles en els que podrem fer un recorregut amb els tipus d’associacions i la seva situació actual.

Reinventar el somni

De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI
Per Iván Miró

D’on venim...
En molts barris i pobles catalans, des del darrer terç del segle XIX fins a la derrota republicana del 1939, les cooperatives sobretot de consum però també de producció, esdevingueren epicentres de la vida pública obrera. Espais de sociabilitat i ajuda mútua, les inicials institucions de la cooperació no només alleugeriren les penúries de la classe obrera catalana, sinó que significaren una concreció material de la potència per autogovernar
les seves vides. Les cooperatives van ser l’evolució d’aquelles societats de resistència que, a mitjan segle XIX, serviren als i les treballadores per a brindar-se uns als altres una ajuda mútua imprescindible per fer front les penoses condicions d’existència a què els sotmetia el naixent
capitalisme industrial. Aquelles societats primigènies evolucionaren en diferents sentits; l’un, orientat a la conquesta de drets laborals, arrencats al patró a través de la vaga i la lluita de classes; l’altre, dirigit a garantir la supervivència, a partir de les pràctiques quotidianes de la cooperació i el mutualisme. Si qui organitzà el combat fou el sindicat, qui plantejà les alternatives fou la cooperativa. Ambdues eines esdevingueren complementàries a l’hora de millorar les vides de milions de persones.
Pel que fa a les cooperatives obreres, els barris santsencs -amb un origen molt vinculat a la industrialització, representada per l’España Industrial, el Vapor Vell o Can Batlló- foren un dels epicentres del moviment cooperatiu català. Des del 1873, anaren sorgint experiències que forniren els nostres carrers de veritables institucions de la solidaritat: la Formiga Obrera (1885), La Lleialtat Santsenca (1891), la Nova Obrera (1897), la Redemptora (1897), Model del Segle XX (1901), l’Empar de l’Obrer (1905), la Nova Activitat Obrera (1909) o el Benestar de l’Obrer (1914) foren les iniciatives més reeixides, però no les úniques, a l’hora d’implementar l’autogestió proletària als nostres barris. Aquelles cooperatives, en un temps on no existia l’estat
del benestar, mancomunaren la capacitat de consum i treball dels seus associats per autoabastir-se d’aliments, dotar-se de pensions, subsidis d’atur o baixes per malaltia; però també per construir escoles, habitatges, biblioteques i crear gimnasos, corals, grups de teatre o grups excursionistes. Aquelles experiències foren destrossades literalment per la victòria feixista del 1939.
On estem...
Després de la llarga nit franquista, i de l’aniquilació d’aquelles experiències (i de la seva memòria) que permetien pensar la col•lectivitat des de criteris solidaris, s’implantà una democràcia que prometia arribar a la justícia social i la llibertat a través de l’Estat. Avui,
l’hegemonia econòmica, política, cultural és de la dreta; les esquerres institucionals han estat incapaces en set anys de govern de revertir la tendència, i a nivell social ens trobem que, davant d’una crisi que deixa milers de persones sense feina, casa o recursos, no tenim eines col•lectives per plantar-nos i crear alternatives a la situació. No en tenim... o no les recordem?
On anem...

Els nostres barris han estat històricament un bressol d’experiències emancipatòries que han afrontat situacions d’extrema precarietat en condicions materials molt pitjors que les actuals. Ara bé, les condicions polítiques pròpies que cimentaven aquelles iniciatives eren extremadamentsuperiors a les nostres: en capacitat d’autoorganització, vincles comunitaris, projectes cooperatius, autonomia de l’abastiment alimentari, autogestió del treball, compromís i mobilització. La força material i espiritual dels nostres avis i àvies, gent senzilla i treballadora, en comparació amb les actuals energies col•lectives ens els presenta com si fossin superhomes i superdones de la lluita i la supervivència, gegants en sobreposar-se a l’adversitat i a la pobresa. Però no eren superherois, senzillament no estaven sols. Cal, per tant, recuperar la col•lectivitat, i estendre la força que ens dóna la cooperació entre iguals: juntes ho podem tot.
Cal reprendre els camins esborrats en quaranta anys de dictadura: recuperar la memòria. I cal superar la incapacitat a què ens ha postrat la democràcia dels partits polítics: recuperar la força col•lectiva. I, per tant, a nivell local, recolzar el teixit associatiu del barri com a fórmula per encarar un present en conflicte. Tant les fórmules que puguin exercir una nova confrontació amb el poder (centres socials okupats, assemblees de barri, comitès de vaga, mitjans de comunicació alternatius, lluites veïnals per a recuperar espais com Can Batlló), com les que puguin generar unes noves alternatives (cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, de finances ètiques, punts d’informació laborals, etc). I, sobretot, cal pensar noves lluites que puguin sintetitzar els bagatges cooperatius del passat amb les necessitats actuals de reconstrucció dels vincles comunitaris.
En aquest sentit, la campanya per recuperar l’antiga cooperativa obrera la Lleialtat Santsenca ha de ser un dels objectius d’aquest nou barri cooperatiu que volem reconstruir. Bevent de les ensenyances dels qui l’aixecaren, hem de lluitar perquè el seu propietari actual -l’Ajuntament- el cedeixi al teixit social santsenc per a la seva autogestió. A la Lleialtat del carrer Olzinelles hi hem de fer un espai perquè l’habiti la nova col•lectivitat fraternal que desitgem. Des d’on s’hi projecti amb força la solidaritat i la reivindicació amb els seus usos veïnals; des d’on es plantegin alternatives al model neoliberal i precaritzador amb els seus usos cooperatius; des d’on es difongui amb creativitat els valors socials emancipadors amb els seus usos culturals i populars.
Si entre tots i totes guanyem la Lleialtat, tindrem una poderosa eina col•lectiva per defensar-nos dels temps difícils que ens esperen, i estarem en disposició, també, de transformar el present per plantejar un futur just i alliberador. De les cooperatives obreres al cooperativisme del segle XXI, haurem reinventat el somni.

Racó poètic

EQUIPATGE

Baguls, maletes,
plenes de certes
veritats a mitges
que ja no em crec,
és el que em queda
del meu viatge.
Camino envers
un destí fràgil,
però imagino
tresors, paraules,
somnis, pintures,
són l’equipatge.
Jugo amb idees
i gronxo fulles
de paper blanc,
jugo amb les teles
per deturar-ne
la breu imatge.
El pas del temps
i els anys que volen
s’enduen l’hora
i vaig fent tard,
sols s’acumulen
al meu bagatge,
les experiències
copegen sempre
la meva ment
i amb les mans velles
faig bastides
d’un nou estatge.

Poema de Llúcia Pujol,

La Taula Intercultural del Secretariat

Arran del Procés de Diagnosi sobre la Participació al Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta (SESHB) que va tenir lloc al llarg de l’any 2008, aquest s’ha proposat reforçar la seva vessant coordinadora, treballant amb les entitats diversos temes de manera continuada (esports, cultura, interculturalitat, sostenibilitat, etc). Aquest és el Pla de Participació del SESHB, el qual s’està duent a terme a partir de la creació i implementació de “taules sectorials/transversals”.
En aquest context, ha nascut laTaula intercultural, per la qual també es va veure important la realització d’un procés de diagnosi, que s’ha materialitzat amb l’estudi “la interculturalitat en el teixit associatiu dels nostres barris –Sants, Hostafrancs i la Bordeta-“. Cal destacar que les dues diagnosis realitzades s’han elaborat de manera participada; i concretament per a la qüestió intercultural, s’ha implicat entitats del SESHB, entitats de fora el SESHB, així com agents del territori; a partir de visites i entrevistes, grups de discussió, un qüestionari i un taller de participació.
Un total de 82 persones de diverses entitats han estat les protagonistes d’aquest estudi, la qual cosa els ha contribuït a apropar-se més al SESHB, establir relacions entre elles, debatre entorn la interculturalitat, conèixer-se, etc.
Al SESHB li ha permès partir de la realitat del territori, ja que ha indagat quines nacionalitats hi ha presents al territori, en quina mesura, quines entitats de persones immigrades i gitanes han constituït, s’hi ha apropat, les ha entrevistat i animat a participar en el procés, esbrinant els seus interessos i tarannà, estudiar les relacions i treball intercultural existent, etc. i detectar les línies d’acció que calia traçar per a la implementació de la Taula intercultural.
La Taula és un espai de coordinació d’entitats, el qual estableix relacions entre les entitats i desenvolupa accions conjuntes des de i per a la interculturalitat. És un espai de refl exió sobre el fet migratori i la interculturalitat, que contribueix a una major coneixença, relació i treball en xarxa, un espai de participació real i de proposta, que ja ha impulsat diversos projectes i n’impulsarà moltíssims més: cine-fòrums, festes interculturals, mostres audiovisuals, seminaris entorn el tracte de la immigració als mitjans de comunicació, programes de ràdio, festivals de diversitat, xerrades, debats i conferències, exposicions, etc.
Aquesta Taula, doncs, ha nascut amb molta empenta i il•lusió, i actualment la constituïxen més d’una trentena d’entitats de diverses tipologies, amb persones de diverses nacionalitats, edats, maneres de treballar, punts de vista, etc.
Ens permet enriquir-se mútuament pel fet d’intercanviar, de sumar – recursos, esforços, coneixement...- , de conèixer-se, de treballar des de diferents punts de vista, maneres de fer, de fer conscient les diferències i semblances i d’aprendre a conviure entre persones de diferents cultures, etc.
Així, enfortim el teixit associatiu– ja que compartim una valors, un coneixement, esdevenim crítics i construïm, treballem en xarxa, impulsem i creem activitats de qualitat, etc.-, el teixit esdevé més real –perquè representa la diversitat cultural del territori-, així com un model a seguir –és un teixit que aposta per la igualtat i la interacció positiva entre les persones, el respecte i valorització de la diversitat, la cohesió social, dóna una visió positiva de la societat diversa en la que vivim i l’enriqueix, introduint en diferents esferes aquest element avui dia irreversible que és la interculturalitat-.

Cinema japonès, per Pere Díez Gil

El cinema oriental i en concret, el japonès que hem pogut gaudir en cicles de rellevància gràcies en part a la Filmoteca, ens han obert un món que es va iniciar amb la pel•lícula “Rashomón” d’Akira Kurosawa, feta en 1950 i que va ser una revelació per occident.
Per la seva força i originalitat se’n va portar el Lleó d’Or de Venècia i desprès l’Óscar a la millor pel•lícula estrangera. Per a mi va ser a aleshores una pel•lícula bàsica i desprès de tants anys he
volgut veure-la i el “somni” no ha resistit el pas del temps, em va decebre; no així altra pel•lícula d’Akira Kurosawa “Kumonosujo” (el tron de Sang- 1957) basada en el Macbeth de Shakespeare al que uneix la seva potencia i força i la seva agressivitat a un argument que ho requereix, reforçant, fi ns al límit la seva expressivitat i utilitzant la tècnica del teatre Noh.
El resultat es admirable. No he vist l’ultima pel•lícula d’Akira Kurosawa “Madadayo” (No, encara no) feta en 1993. Es un veritable testament de senzillesa, ingeni, serenitat, alegria. un compendi que demostra la seva saviesa i mestria infi nita. Inspirada en la vida del professor Hyakken Uchida i la seva relació amb els alumnes durant molt anys desprès de retirar-se de la docència. la seva humanitat i poesia intensa i senzilla es commovedora.
En aquesta línia de la difícil i heroica importància de la quotidianitat, del dia a dia, de la subtilesa del que es normal, aparentment intranscendent, està la pel•lícula de Yasujiro Ozu “Tokio Monogatari” (Contes de Tokio) feta en 1953. Els personatges humans i intensos, transparents i plens de bondat, manifesten la seva sensibilitat en mig de situacions socials contradictòries i punyents i surt el seu amor, el dolor, la seva harmonia interna i metafísica amb la mateixa intensitat que un oratori o concert de Bach.
Aquesta pel•lícula de Yasujiro Ozu, em va fer reviure un fi lm que estava dintre del meu inconscient i en el record més intens: “La illa nua”, desitjant-la ardentment veure-la de nou. Havia oblidat qui era el seu director. Hi vaig trobar que era de Kaneto Shindo, i va ser feta al 1961. Es una narració sublim sobre els mes grans valors humans, el treball, el sofriment, l’esforç continuat i constant, el patiment, la lluita contra la desesperació... La narració et fa patir junt a la dona que transporta els cubells d’aigua i rega gota a gota les plantes, de la desèrtica i abrupta illa a on viuen, amb l’aigua que ha hagut de portar en barca del continent.
Es un gran poema de la condició humana com ho pot ser l’obra de Balzac. Està feta admirablement, sense estridències, pas a pas, dia a dia, segon a segon, completament “normal”. El temps es contagiat a l’espectador i a l’espai i el dolor i el treball incansable per la supervivència, ho sentim nostre.
Del mateix director (kaneto Shindo) es la pel•lícula “Honno” feta el 1966. En el fi lm el professor perd la seva potencia sexual pels efectes de la bomba atòmica. Com veiem és un director valent, lluitador i reivindicador dels valors humans més autèntics.

Entrevista a Pasqual Iranzo

En Pasqual és el poeta. L’Iranzo és el perruquer. En Pasqual el fi lòsof. L’Iranzo l’empresari. En Pasqual és el veí. L’Iranzo és el famós. En Pasqual és la tradició. L’Iranzo és la novetat. En Pasqual és el seny. L’Iranzo la rauxa. En Pasqual és Sants. L’Iranzo, el món.

Quan va decidir seguir els passos familiars i dedicar-se a la perruqueria?
Vaig néixer al cor d’una família vasco-aragonesa, molt humil i amb tres fi lls. Jo n’era el primogènit, i em seguien dues germanes molt petites. El nostre sustent depenia de que guanyés el pare, que feia de barber. Va establir-se pel seu compte i va adquirir un local a la Carretera de Sants, 445.
Com era el seu pare?
Era, sobretot, un professional. Tenia un gran caràcter, sabia tractar a la gent, un home culte, que sorprenia per la seva forma de ser i d’actuar en un barri obrer. Aviat es va donar a conèixer i incrementà la clientela. Els comerciants del mercat de Collblanc, proper a la barberia, venien a tallar-se els cabells i afaitar-se. El metge, el farmacèutic, els petits comerciants i cacics del barri...
Va començar-hi a col•laborar...
Com que viviem al pis de sobre de la barberia, quan jo acabava de fer els encàrrecs que la mare necessitava a casa, ja que ella estava malalta d’un aneurisme cerebral. També ajudava a les tasques de la llar, i després baixava a la barberia a conversar i preguntar. Sempre preguntava coses als clients, això m’agradava molt.
Va anar a l’escola al barri?
No em van poder escolaritzar. La meva escola era el carrer i la meva universitat, la barberia.
Quan decideix i perquè sortir dels límits naturals d’un barri o una ciutat i anar en recerca d’alguna cosa més?
El clima aquí era molt gris. Veia com els ofi cis i professionals evolucionaven, però la barberia tradicional seguia igual. I Barcelona, llavors, no era com avui. Vaig decidir marxar París.
La meca.

Allí vaig trobar el clima ideal per desenvolupar les meves inquietuds professionals. No era fàcil perquè a França la perruqueria ja estava molt avançada. Els perruquers de tot el món s’hi citaven per assistir als concurs internacionals. L’any 1957 vaig guanyar el segon premi del concurs La Rose d’Or de perruqueria masculina, entre cinc-cents professionals d’arreu del món. Els meus anys a Paris van ser extraordinaris i d’una gran formació personal i professional. Des de llavors vaig saber que el perruquer tradicional havia de convertir-se en un especialista en imatge personal i expressivitat corporal. Ja es parlava llavors de “la perruqueria abans i després de Iranzo”.
Li han pres mai el pel a vostè?
No
A qui recorda haver pentinat amb més il•lusió? I a qui no tornaria a pentinar mai?
Amb il•lusió l’Antoni Tàpies, avui en dia un bon amic meu. Mai he trobat ningú que no vulgui tornar a pentinar.
Existeixen els miracles contra la calvície?
De moment no
Diuen que avui en dia els homes s’arreglen cada cop mes i les dones cada cop menys. I en el cas de la depilació també ......

No és del tot cert. Per respondre’t això m’hi podria passar hores i no treure’n l’entrallat.
A qui voldria canviar el look?
A la majoria dels líders polítics i executius del país. Tots tenen necessitats d’un look que respongui als nous temps. Els falta modernitat a la imatge personal.
S’ha sentit mai sol?
Quan vaig haver de deixar la casa i la barberia i marxar a París. La solitud en el viatge de la vida és una bona companya, però és difícil viure amb ella. Té la capacitat de predisposar-nos a dialogar amb els nostres sentiments.

Editorial - Rosa Vidiella

La Revista Cultural, una petita utopia
Potser ho és compartir el fet de que unes quantes persones (i els qui ens hi van animar), vulguem tenir la intenció d’afegir reflexió sobre diversos temes culturals, en aquest mon de presses. Els qui hi ens hi hem posat ens estimem la “cultura” amb tota la amplitud que l’hi reconeixem a aquesta paraula, ja que abraça tots els aspectes que ens nodreixen l’esperit, l’ànima, la ment... Generalment la vida ens situa més en les decisions dels aspectes pràctics com ara la presa de decisions, tot allò que representa la quotidianitat personal i la convivència amb els altres. Per tant, per no ignorar la riquesa que ens pot aportar viure i refl exionar sobre aspectes culturals, ens hi pot ajudar unes lectures escrites per amics, coneguts, veïns dels nostres barris, i això es el que pretén aquesta “REVISTA cultural”. També perseguim la utopia si, com pretenem, fem aquesta Revista sense que costi ni “un duro” (vull dir ni un euro): això si que es un bon repte. La vida quotidiana ens costa diners: menjar, tenir llum, telèfon, la vivenda, etc., i també ens costa diners participar de la cultura ja que paguem quotes per participar en una coral, una associació de veïns, esportiva, d’oci... Cada organització cultural que es crea requereix posar-hi diners, cosa que ens porta a “parar la ma” demanant subvencions als ens públics o be sotmetres al mon comercial del consumisme publicant anuncis.
I ves per on, nosaltres tenim la pretensió de sortir-nos-en sols: potser ens creiem que fer un mon millor es possible? Ara be, encara que aconseguíssim aquesta mena de miracle, no ho podríem considerar un èxit cas que la Revista NO ES LLEGÍS, ja que aquesta es la verdadera intenció dels que l’organitzem i sobretot, dels creadors dels articles. Els que escriuen s’esforcen en exposar les seves reflexions i en compartir-les amb els altres, i ho fan amb l’amor que suposa donar alguna cosa pròpia, personal, i amb la generositat del que no pretén treure’n profit econòmic. Els creadors i els organitzadors sols podrem saber si val la pena si se’ns retornen resultats, en forma de crítiques, aportacions, comentaris, suggeriments: sisplau, ens podeu dir què en penseu?

Foto històrica

En aquest cas no us proposem una fotografi a sinó dos logotips. El primer és el segell de la vila de Sants a mitjans del segle XVIII. Demostrem, doncs, que les velles discussions sobre l’etimologia de Sants: si amb t o sense t, queden obsoletes. El nom de Sants prové, com els manuscrits conservats ja al segle X, de la vila de Sanctos o Sanctis, és a dir, la vila “dels Sants”. A la dreta, el segell de la Parròquia de Santa Maria dels Sants, en aquest cas, del segle XIX i sense la lletra t. El perquè de la pèrdua d’aquesta lletra és habitual en l’etimologia i el nomenclàtor a partir del segle XVIII arreu de Catalunya. La manca d’ús de la llengua pròpia és determinant i va provocar les agres disputes fi ns a mitjans dels anys 60, quan es va recuperar la grafi a original amb t. Un dels principals impulsors va ser la revista Sants.

Colita: “No vaig escollir la Bordeta; ella em va escollir”

Casa seva, i el seu lloc de treball és un espai indivisible d’escaletes i portes, en una antiga casa amb jardí del carrer Jocs Florals. M’ensenya aquell paradís de verdor i d’ocellets que s’hi senten, un edèn santsenc envoltat de finques i amb gaudi exclusiu d’alguns pocs com ella. Es nota que és un dels seus tresors més preuats. Em convida a seure en un despatx envoltat de figures antigues de sants, una custòdia antiquissima, fotografies d’ella i dels seus amics...
D’on li ve això de Colita?
És un mot que em va posar el meu pare, perquè deia que jo vaig néixer sota una col
No m’ho crec.
En realitat vaig néixer sobre aquesta taula. En aquell temps les dones no parien als llits, que eren molt incòmodes. Necessitaven alguna cosa més dura. I aquesta taula va fer el fet.
Perquè es va dedicar a la foto?
Per xamba. Al meu entorn hi havia gent que em va animar a fer-ho.
En temps de la Gauche Divine?
No... molt abans. Si jo sóc de l’any 40. Vaig anar a l’escola del Sagrado Corazon. Allà quan feiem alguna festa, un fi de curs amb les amigues, sempre em donaven la càmera a mi perquè fes les fotos. Des de llavors no ho he deixat.
I a vostè qui li fa les fotos?
Els meus amics, l’Oriol Maspons, la meva ajudanta, en Pomés, el Pepe Escudero, la família...
Va conèixer aviat els grans mestres catalans de la fotografia
Sóc deixeble de Català Roca, de Maspons, de Pomés i de Miserachs. Ells em van ensenyar a mirar, que és l’important. Jo no vaig anar mai a cap escola de fotografia.
Què hi veu a través de l’objectiu?
Sempre hi veus més enllà. La càmera no ens capta la realitat tal com és, sinó que n’és un catalitzador. Una foto no és la realitat.
Llavors, què me’n diu del fotoperiodisme?
Avui en dia no m’interessa. Els mitjans són portaveus de partits polítics, tots duen una enganxina o altra. Són fotografies al servei de la política i dels interessos econòmics. I avui, ja no hi ha col•legues en la fotografia, es veuen els uns als altres com la competència. És un sistema pervers.
Ha hagut d’acceptar encàrrecs professionals que no volia fer?
No. Quan no he volgut he dit que no.
Què creu més important la inspiració o la tècnica?
La tècnica l’has de tenir assumida. És com la tècnica de fer un bon ou fregit. Dominar-la és difícil i requereix esforç. Però quan la tècnica la tens assumida, t’has d’oblidar d’ella i treballar amb inspiració.
Però vostè no va estudiar...
Els trucs els vaig aprendre amb pràctica, amb els meus mestres. Vaig treballar un any amb en Xavier Miserachs, vaig realitzar la fotografia de figuració a Los Tarantos i vaig treballar a Madrid.
És quan va conèixer el flamenc.
Vaig retratar a Antonio Gades per primer cop a Espanya, quan ell va tornar d’Itàlia. A Los Tarantos vaig conèixer a Carmen Amaya. Després a Sevilla la Piriñaca i la Perraca. Eren dues dones que no cantaven mai en públic. Només en privat... i a mi em van cantar. Et sents com amb el síndrome d’Stendhal...
No el conec.
L’emoció intensa davant l’obra d’art. El flamenc i el jazz són cosins germans. La música surt de les tripes. Quan hi ha un bon espectacle, arribes a plorar.
És mística vostè?
No, no sóc religiosa. I no em commoc facilment. M’enrabio més fàcilment, això sí.
No és feliç?
Sóc absolutament feliç. A més em reconeixen la meva tasca, cosa que m’hi fa molt. No m’ho hauria esperat mai tant. A més, perquè jo he treballat a Catalunya, i més concretament, a Barcelona. No he anat a fer fotos a l’Àfrica, que està molt bé, però que no és la meva línia.
I del barri no retrata res?
Si. Les pintades i la merda. Fa pena com tenim la ciutat. I no és pas culpa dels veïns. En aquest carrer cadascú es neteja el tros de vorera, i quan un veí es de vacances, li neteja el del costat. És culpa dels grafiters i de le enganxines dels serrallers entre altres coses
Perquè va venir a la Bordeta?
La Bordeta em va escollir a mi. Vaig dir: "això és casa meva". I aquí sóc.

El cinema als nostres barris - Llibertat Canela

En el numero anterior vaig fer un succint repàs dels clubs de cine del barri, per això, avui ho detallaré una mica més. La foto que vàrem publicar, pertany a l’homenatge que es va fer a Arturo Moreno a Sants, per commemorar el 47 aniversari de l’estrena. Va col•laborar activament el jove Artigues, que tenia intenció de dedicar-se al cinema d’animació.
El "cine club eina 2" es va formar el 1974 i va acabar. Es varen projectar per terme mig dues pel•lícules al mes, entre elles "Antonio Dasmortes" de Glauber Rocha, tres pel•lícules de Sergéi Eisenstein; " El Valle del Fugitivo" d’Abraham Polonsky (1969); "El Hombre de una Tierra Salvaje" dirigida per Richard C. Sarafian i moltes més.
Pel que respecta al cinema per infants vàrem projectar pel•lícules de molta vàlua.
Curiosament la majoria eren de països de l’Est i que ens proporcionava "Sant Pablo Film". Entre elles: "las Nuevas Aventuras de Pinocho" dels directors Dmitri Babichenko i d’Ivan Ivanov-Vano de l`U.R.R.S; "Ivana al Ataque" de Josef Pinkava, que era checa; "El Dia más Feliz de mi Vida" (Austríaca); "Chili - Chala, el Mago" de György Palásthy. Totes aquestes pel•lícules varen ser premis del Festival de Venècia, de Cannes de la Oficina Catòlica Internacional de Cine, però Oh sorpresa! busco per internet els títols i direccions d’aquestes pel•lícules i em surten uns símbols blaus en els que em diuen que no puc entrar.
Potser, es perquè no sàpiga prou manejar l’internet.
Respecte a la Llanterna Màgica, vàrem projectar una sèrie de pel•lícules al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants entre els anys 1994 al 1997. La primera va ser el 25 de febrer de 1994 amb "el Gran Carnaval" de Billy Wilder, una de les altres, Noche i Niebla d’Alain Resnais, i la ultima Fahrenhreit 451 de François Truffaut; en total vàrem passar 35 films.
Avui dia seguim fent cine Fòrum amb l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta i el Col•lectiu d’Artistes de Sants, i l’Associació de Familiars de Malalts Mentals de Sants Montjuïc, cada quart dimarts de mes amb col•laboració dels mateixos.

Els Castellers i la Cultura Popular - Per Miquel Botella

Les activitats que avui denominem de cultura popular es consoliden a Sants, com a molt altres indrets del país, a la segona meitat del segle XIX, quan el procés d’industrialització provocà una urbanització molt ràpida del pla de Barcelona i configurà el barri tal com avui coneixem. Els immigrants, pagesos convertits en proletaris, que als seus pobles vivien immersos en les rutines de la vida rural, un cop establerts en el medi urbà van voler dignificar la seva condició, i la cultura popular va ser una de les principals vies per fer-ho. Els cors de Clavé i els orfeons, els ateneus, l’excursionisme, les cooperatives, el sardanisme, el teatre i l’esperantisme van ser, entre altres, exponents d’aquest moviment regeneracionista.
Durant el segon terç del segle XX, per la falta de llibertat política, però també per la irrupció de nous hàbits i formes de vida, les activitats de cultura popular van seguir, per norma general, una trajectòria descendent. Però amb excepcions, perquè algunes d’aquestes activitats van aconseguir mantenir-se i fins i tot remuntar, sobretot les que van assumir un paper resistencial - de mantenir la "flama encesa" - durant la fosca etapa del franquisme.
Amb l’arribada de la democràcia a finals dels setanta, la motivació resistencial va perdre la seva raó de ser i va anar fent-se cada cop més clar que només aquelles activitats associatives que fossin capaces de donar respostes als interessos reals dels homes i les dones d’avui tindrien possibilitats d’esdevenir veritablement populars. Perquè, tot i la importància que té avui el lleure organitzat i els canvis tecnològics que ofereixen vies de socialització alternatives, la demanda d’activitats associatives de caràcter cultural, lúdicofestiu i esportiu no ha disminuït. I és en aquest marc que s’han creat, reinventat o rienterpretat algunes activitats populars que, als ulls dels més joves, apareixen ja com a veritables tradicions.
Els castells humans en són una. Es tracta d’una activitat amb una tradició bicentenària, que va néixer a Valls i va arrelar al camp de Tarragona i al Penedès, però que no va sintonitzar amb els patrons culturals populars – modernistes i noucentistes - que es van imposar a la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. És més, els castells, en aquella època d’exaltació de tantes tradicions, van experimentar una notable decadència.
A grans trets, no va ser fins a l’arribada de la democràcia que els castells van fer un salt endavant, van saltar les seves fronteres històriques i es van expandir per gran part del territori català, fins al punt que avui hi ha més d’una cinquantena de colles actives.
No només això, sinó que en pocs decennis han esdevingut un dels elements que simbòlicament s’associen a la nostra identitat nacional.
L’aparició, el 1993, dels Castellers de Sants ha estat una fita més en aquesta expansió territorial dels castells que avui ja depassa l’àmbit català.
Cal dir també que a més dels atributs d’emoció i espectacularitat, indissociables de l’activitat castellera, han jugat un paper essencial en la seva expansió i consolidació territorial aquells altres valors, no evidents a primera vista, i que estan a la base de la vida quotidiana de les colles: això és l’obertura a tothom sense distincions ni excepcions, integració, cooperació, esforç solidari i amateurisme radical que coincideixen amb les demandes i aspiracions d’una part significativa de la població, especialment dels més joves.

Racó Poètic - Per Joan Asbert i Carmen Mola (dibuix)

CANDILEJAS

Chaplin,
també entenies el camí,
la vellesa, la decrepitud.
Candilejas.
Un amor jove et passa pel davant,
inesperat, ja,
escolta les teves bromes amargues
de pallassso desmenjat,
sap que la folga verbal
amaga un cor privat d’estimació
i l’enamora el propi tu
que jeu al rebost de tendresa,
aquell amor adolescent, tan net de culpa,
que tu també vares conèixer
i et sedueix,
perquè l’enyora tot un viure de fretura.
I ara arriba
tu que has après a fer riure.
Però no, Calbero, saps que no pot ser,
la noia s’enganya,
hi veus compassió en aquella mirada tenyida d’amor,
tu ho saps i li ho dius,
ella no s’ho creu, t’estima pel què ets,
no entén la realitat sense futur.
Però tu saps que arriba massa tard,
trencaria el compàs natural,
no et cal mirall, ho saps prou bé,
deixar que el corrent s’endugués la fulla del teu cor
fins allà on pugui
traïria una consciència verge.
És així, Calbero, digues-li que no l’estimes
i plora en silenci.